A la tres
La coartada racista
“La tolerància zero amb el racisme no pot servir d’aixopluc de comportaments incívics o abusius
Barcelona, barri d’Horta, 9.45 del matí. Quatre persones d’avançada edat esperen l’ascensor públic per estalviar-se baixar 160 esglaons camí del passeig Maragall. Entren. Mentre esperen que es tanqui la porta, arriba una parella corrent per atrapar el viatge. Entren. A l’ascensor hi caben sis persones (i set també), però des que hi ha pandèmia un cartell de l’Ajuntament avisa que només poden pujar-hi dues persones si no són de la mateixa bombolla per garantir la distància de seguretat, norma que, en general, els residents respecten. La parella no ho fa. Els de dins els ho assenyalen i els insten a esperar-se, però no en fan cas. S’inicia una discussió que va pujant de to. L’home de la parella s’excita molt, parla molt ràpid, cada cop crida més, aviat només se’l sent a ell. Parla un castellà precari amb accent magrebí. Primer pregunta a on diu que només puguin pujar dues persones (l’hi indiquen), després argumenta que els altres són quatre i no dos (li responen que són convivents). A aquestes altures les quatre persones grans ja han sortit de l’ascensor; els retreu que li han parlat sense educació i que això l’indigna. Les paraules comencen a sortir escopides entre estirabots i alguna grolleria. La dona de la parella, en un idioma irreconeixible, intercedeix en to més calmat, però el seu company li engalta dos crits que l’encasten a l’interior de la cabina; tot seguit insisteix en el tema de l’educació, mentre deixa anar algun insult i s’enfila amb allò que si tenen algun problema ho poden arreglar allà mateix a cops de puny. Els altres ja fa estona que no responen. L’home remata la discussió monòleg acusant a crits els interlocutors de racistes i feixistes. I així de convençut que té la força de la raó al seu cantó, puja a l’ascensor, prem el botó i emprèn la baixada, que durarà més que si hagués baixat a peu i molt menys que la discussió que acaba de tenir. Les quatre persones grans, astorades més que emprenyades, es resignen a esperar que torni a pujar l’aparell per poder-se estalviar els 160 esglaons.
