Imaginar una ciutat

Fa un parell de mesos, els Amics del Museu d’Art de Girona em van convidar a parlar del dissenyador Joan Casanovas i Romaguera (1947-2021). La ignorància és atrevida, i vaig acceptar, però amb una mal dissimulada reticència: es pot construir una obra singular al servei d’una institució? Més encara, d’un determinat poder que ha dirigit durant més de trenta anys la mateixa institució? Com per tanta altra gent d’aquesta ciutat, per mi Casanovas era l’autor del famós adhesiu de la “Gi” tricolor (els drets del qual, per cert, va cedir a la ciutat pel preu simbòlic d’una pesseta), dels catàlegs de les exposicions de les Sales Municipals, dels imaginatius programes de Fires i del lema més bonic dels municipis que reestrenaven la democràcia, aquell “Girona m’enamora” de principis dels vuitanta que, amb el canvi de règim polític, va perdre la passió amorosa per una continguda emoció. Mentre m’anava endinsant en el seu treball per a la xerrada, però, se’m va acudir fer l’exercici mental d’imaginar la ciutat sense els seus dissenys, i de cop la vaig trobar pesant, tediosa, grisota, com si els til·lers haguessin perdut el perfum i haguessin deixat de cantar-hi els ocells.

Una de les propietats més lloables del bon disseny és que fixa una possibilitat només imaginada com a realitat. En plena urgència per modernitzar el país després de la dictadura, un eslògan com el de “Girona m’enamora”, així, en present d’indicatiu i amb una alegria enunciativa que els colors vius no feien sinó accentuar, no expressava una esperança, sinó una constatació; no un projecte de futur, sinó una bellesa conquerida. Poques vegades la imatge corporativa d’una ciutat ha degut tant a una sola persona, però aquest és exactament el paper que va tenir aquest artista que, des d’un segon pla, va inventar per a nosaltres, amb els seus eslògans i logotips, una Girona viva, acolorida i moderna que trencava amb la imatge secular d’una ciutat estancada sense menysprear el seu passat arqueològic: és sabut, per exemple, que la seva paleta de colors procedia, no de Miró, sinó de les tapes dels Llibres de Privilegis, el verd, el groc i el vermell. Algú podrà retreure que va exercir un control quasi absolut sobre la imatge que projectàvem, però podia haver estat matusser, carrincló o presumptuós, i va crear, en canvi, el que més convenia a una ciutat en plena transformació.