Cites a Farners (i arreu)

L’Edu­ard és un ciu­tadà, per­fec­ta­ment iden­ti­fi­cat a les xar­xes, que el dia 6 d’aquest mes va notar símpto­mes carac­terístics de la covid. Pru­dent, va tru­car al CAP de Santa Coloma per dema­nar la “cita prèvia”. Se’n va fer un tip durant els qua­tre dies següents. Cap res­posta. Al final se n’hi va anar i va tru­car des de la mateixa recepció. No hi havia cap altre paci­ent espe­rant. I què feia el per­so­nal sani­tari? Ell mateix ho explica: dei­xar sonar la cen­tra­leta. Quan va dema­nar expli­ca­ci­ons, li van dir de males mane­res que “una altra feina tenien, a més d’aga­far tru­ca­des”. La res­pon­sa­ble no el va voler aten­dre “perquè estava reu­nida” i la met­gessa de guàrdia (quan va arri­bar a con­tac­tar-hi) li va diagnos­ti­car covid... set dies després!

Una altra: la Dolo­re­tes (què t’hi jugues que et dono un nom fals per no com­pro­me­tre l’infor­ma­dor?) és una fun­cionària giro­nina del Depar­ta­ment d’Empresa i Tre­ball. Em comenta que des que s’ha implan­tat la comu­ni­cació telemàtica, allò és un tur­ment per al ciu­tadà: només ate­nen dub­tes per bústia electrònica. Dub­tes que rebo­ten de taula a taula i que arri­ben arros­se­gant-se al nego­ciat que per­toca. Con­tes­ta­ran quan puguin, és clar. La premsa també ha publi­cat que a la direcció gene­ral de Trànsit, tres quarts del mateix: no hi ha manera que t’aten­guin pre­sen­ci­al­ment perquè has de dema­nar-ho per telèfon, i com que el telèfon no te l’aga­fen, t’hi poses fulles... Bé, què et sem­bla? Ja es pot dir, que l’admi­nis­tració s’ha des­em­pa­lle­gat dels admi­nis­trats i de les seves moles­tes cues i col­zes repen­jats al tau­lell? En diuen agi­li­tat i pre­venció. Segu­ra­ment que sí. Tan­ma­teix, és una agi­li­tat paraplègica i una pre­venció des­ar­ti­cu­lada. Ei, que em sem­bla bé, eh? L’únic que s’ha de fer ara és arro­do­nir la nova dinàmica. Vin­dran elec­ci­ons (les nos­tres Satur­nals roma­nes, quan l’esclau i l’amo es bes­can­vi­a­ven els rols) i lla­vors serà el moment pro­pici. Sense “cita prèvia”, que els polítics no gosin venir als mer­cats, a les sales de con­ferències, als pave­llons o pla­ces. I l’urna que ens la duguin a cada casa. Amb “cita prèvia”, és clar. És quan els direm que sen­tint-ho molt, tenim la ver­dura al foc, que se’n tor­nin per on han vin­gut i que ho pro­vin demà, i que a mi què m’explica si no li agafo la tru­cada, i que paciència, que no passa res si a l’urna li ron­quen els budells.