Converses humanes

Antoni Puigverd, un dels nostres escriptors que practica l’articulisme periodístic d’anàlisi i actualitat de manera més lúcida i brillant, insinua sovint que el fet diferencial més arrelat en el mapa d’Espanya és la predisposició a la discòrdia. Un camp adobat amb aquesta tradició tan incivil no facilita que hi floreixi l’art de la conversa. Arrosseguem de temps immemorial una tendència a confondre el monòleg amb el diàleg i a donar per fet que pontificar davant d’un altre equival a conversar. Les situacions més habituals són les de gent aparentment educada que entenen la conversa com una sessió de promoció personal. Hi ha un quadre de René Magritte, d’una sèrie que es diu, justament, “L’art de la conversa”, on es veuen dues figures, abillades amb abrics negres i barrets de bombí, que semblen conversar amablement... a dalt dels núvols. Sempre que el veig penso: “Mi-te’ls: dos catalans que, finalment, en els espais celestials de l’altra vida, han aprés l’art de la conversa civilitzada.” És un consol. El temps de pandèmia ha estat un evident contratemps afegit per a la pràctica de la conversa... humana. Les pantalles ens permeten seguir funcionant, però no substitueixen els espais sagrats per l’art de parlar i d’escoltar: els cafès, les barberies, els restaurants, una trobada d’amics, etc. És en aquests espais on es construeix el cor d’una comunitat. Són els anomenats llocs tercers; és a dir, els que s’afegeixen a la família i al lloc de treball. En els confinaments dels nostres dies hem après a valorar el que tenim davant del nas, els entorns més immediats, la comunitat més essencial. Sense menystenir els beneficis d’internet, recuperar els contactes reals sembla ara una aspiració social de gran ambició. Si el 2022 hi ha una mica menys de discòrdia i ens podem aplicar en l’art de la conversa humana terrenal, serà un bon any. Ai, què dic, ja m’he posat sentimental i... utòpic.