Sentit de pertinença

Si la tinc ben entesa, m’ha semblat perfectament correcta i defensable l’actitud del departament de Cultura de la Generalitat davant de la Fira d’Abril a Catalunya. Una actitud que, en definitiva, se centra a aplicar a la Fira els mateixos criteris de totes les subvencions de caràcter cultural: demanar transparència en l’ús dels fons públics i en els comptes en general de les activitats que aquests fons públics afavoreixen i primar amb els diners de Cultura la celebració d’activitats estrictament culturals, més que no pas associatives i recreatives, que si han de rebre ajudes de l’administració les han de rebre per un altre concepte i des d’una altra guixeta.

Per tant, em sembla que el que s’ha fet amb la Fira d’Abril és allò que abans se’n deia aplicar la legislació vigent, sense més. No es pot dir ni que el departament de Cultura hagi fet una aposta decidida a favor de la Fira ni que l’hagi boicotejat. Es tracta d’una decisió políticament i ideològicament neutra? De ben segur que no. Com no ho seria ni l’aposta decidida ni el boicot. Em sembla una decisió política i ideològica centrada –que no és el mateix que neutra– i que en tot cas té la virtut de blindar-se contra les hipotètiques pressions que de vegades s’han volgut exercir aprofitant la capacitat de convocatòria de la Fira. No oblidem que una vegada es va negar l’entrada a la Fira d’un conseller de la Generalitat perquè s’estava reformant la llei de política lingüística. De tota manera, alguns han volgut veure en l’actitud del departament de Cultura l’aplicació d’un criteri polític extrem. He llegit declaracions, procedents sobretot de l’òrbita socialista, en què d’una manera o altra s’atribuïa la posició del departament a una visió uniformista i tancada de la cultura catalana per part del nacionalisme català. S’ha parlat en concret d’una visió segregacionista que no s’atribuïa a Esquerra o al conseller sinó a una mena de pensament transversal present en diversos partits.

Jo crec que el nacionalisme català no té avui cap somni uniformista, i que si el tingués se l’hauria de fer mirar, perquè a més de no desitjable és impossible. Però em sembla que, també d’una manera transversal, i amb l’excusa de combatre un uniformisme inexistent o molt minoritari, hi ha un pensament diguem-ne relativista en què la catalanitat és tenir un carnet de l’Institut Català de la Salut, és un fet estrictament administratiu, aliè a qualsevol sentiment de pertinença. Ho diuen per Catalunya, no sé si per Espanya o per França. No diria que és l’actitud del PSC, però sí la de molts dirigents socialistes, tot i que no tan sols d’aquest partit. I no hi estic d’acord, perquè penso que no hi ha possibilitat de cohesió social sense compartir algunes coses, normes i instruments, però també un determinat sentiment comú de pertinença.

Permetin-me una experiència personal. Fa uns anys, el Mundial de futbol em va agafar a Mont-real. Els quebequesos no tenen una gran afició al futbol. Però cada vespre sortia algú a celebrar la victòria d’un equip: els d’origen italià, les victòries d’Itàlia; els descendents dels primers francesos, les de França; els portuguesos, les de Brasil, o els haitians, les del Camerun. No crec que a ningú li semblés problemàtic. Tota aquella gent eren canadencs o quebequesos, ara no entro en aquesta altra qüestió, però se sentien també part d’alguna altra cosa, per origen, per llengua, per simpaties. I aquesta altra cosa no entrava en col·lisió amb el seu sentit de pertinença al lloc on vivien. Per contra, més o menys en aquella època, crec recordar que a França hi va haver un gran terrabastall perquè van jugar –diria que al Parc dels Prínceps– un partit de futbol entre França i Algèria. I molts fills i néts d’algerians, nascuts a França, formats en l’escola francesa republicana, van anar al camp amb banderes algerianes, contra França. Allò sí que va ser percebut com a problema, perquè la identitat d’origen es presentava confrontada i preferida a l’entitat d’acollida, i el nét d’un algerià a França se sentia més algerià que francès. No entraré tampoc en les arrels del problema, però a França encara en parlen. En va parlar des de l’extremisme Le Pen, però n’han parlat també des de posicions inequívocament democràtiques Sarkozy i Royal en campanya electoral.

Repeteixo que no crec que el nacionalisme català estigui avui per cap mena d’uniformisme. Però no crec que allò que preocupa els francesos no ens hagi de preocupar a nosaltres: l’ús de la identitat d’origen, de la cultura, de la llengua, de la llei d’origen, contra la identitat d’acollida, que té arreu dos components bàsics, llengua i llei. Certament, aquesta no és la polèmica sobre la Fira d’Abril. Però seria la polèmica que podrien obrir les declaracions d’alguns dels seus defensors. I quan se’ns presenten importantíssims problemes de futur vinculats a la cohesió social, la diversitat cultural i als valors i procediments compartits, fruit de la nova immigració, només ens falta que algú vulgui reobrir conflictes relacionats amb l’antiga.