França: la banda sonora

Té un rostre esmolat i el posat vital dels nerviosos que es veuen obligats a contenir-se mentre esperen, secretament, el moment oportú d’alliberar adrenalina. Va ser un alcalde eficaç i, posteriorment, un ministre turbulent. Després va voler ser president de la República Francesa. Diumenge passat ho va aconseguir. Nicolas Sarkozy ha espantat en diverses ocasions, i per raons ben diferents, els seus correligionaris de centredreta i els seus oponents socialistes: parla massa, probablement. Parla massa i ho fa, a més a més, amb aquell puntet d’insolència i d’inconsciència que delata els seus orígens aristocràtics (per via paterna prové de la noblesa hongaresa; la seva mare, en canvi, provenia d’una família jueva). Aquest puntet, en tot cas, sembla haver estat ben valorat per una classe mitjana que no vol tornar a ensumar el fum de cotxes cremats dels suburbis, però que tampoc aspira a un Estat autoritari comandat pel Front Nacional.

La modulació d’aquest punt mitjà ha estat la clau de l’èxit de Sarkozy. Forçant la nota per la banda dura, molts haurien optat pel partit de Le Pen, tal com ja van fer a la primera volta (posats a triar, preferien l’original, no una còpia); suavitzant-la massa, la nota, molts ciutadans haurien votat Ségolène Royal, que parla igualment de treure la porra, però des de la bona consciència –de sèrie– de l’esquerra estètica, la del Maig del 68. La modulació del discurs de Sarkozy, doncs, no ha estat gens fàcil.

Al senyor Nicolas Sarkozy li dediquem les Pièces de viole avec la basse continue, del gran compositor i intèrpret Antoine Forqueray (1672-1745), especialment en la versió del gambista Paolo Pandolfo. Si les escolten, comprovaran, meravellats, com les turbulències ideològiques de Sarkozy brollen també dels altaveus del seu equip de música. Els contemporanis de Forqueray deien que tocava la viola de gamba “com un dimoni”, mentre que Marin Marais ho feia “com un àngel”. Aquest curiós judici de valor, però, no implicava una preferència per l’un o per l’altre –a tots dos se’ls considerava músics excelsos–. I és que hi ha dies que un té ganes d’envoltar-se de sons que evoquen l’harmonia celestial, i d’altres que demanen cadències obscures interpretades a una velocitat infernal.

Forqueray i Marais són dues cares de l’Ancien Régime; Sarkozy i Royal són dues cares de la République. I tot i així... quantes simetries! Això ens duria molt lluny. Sigui com sigui, hi ha una manera infal·lible de saber qui podia optar realment a la presidència: només cal visualitzar el candidat disfressat de cortesà de Lluís XIV (l’excepció és De Gaulle, però per culpa del bigotet i també d’aquell nas impossible). Jean-Marie Le Pen, per exemple, no podia aspirar seriosament a la presidència de la República, perquè fa cara de xarcuter herniat del Midi que embolica les salsitxes amb els fulls de la secció esportiva de Le Figaro. François Mitterrand, en canvi, tenia tots els números: venien ganes de comprar-li una perruca, emblanquinar-li la cara, enganxar-li una piga a la galta i acabar l’operació amb una vistosa reverència. Sarkozy, en aquest sentit, ho té una mica més complicat: de moment, no cola. Però jo crec que, si escolta amb atenció la música d’Antoine Forqueray, si queda amarat per les sinuositats versallesques de la seva viola de gamba, ho pot acabar aconseguint.

Ségolène Royal té nom d’exquisit producte de rebosteria i un rostre bellíssim d’esposa d’oficial colonial, perfectament ubicable en una reunió social a l’Algèria de la dècada del 1950, o potser a l’Indoxina del 1920, que encara devia ser més elegant i tot. Llàstima que durant la campanya haguem comprovat que es tractava d’una perfecta indocumentada fins i tot en qüestions essencials (el percentage d’energia nuclear que consumeix França), així com una demagoga impresentable (la forçada escenificació televisiva dels seus atacs d’indignació social foren ben bé ruboritzadors). Va perdre les eleccions alertant del fum d’una banlieue que, al capdavall, és obra de les polítiques falsament socials de l’era Mitterrand.

Per pura simetria, a la senyora Royal li hauríem de dedicar alguna peça de Marin Marais (1656-1728), “l’àngel”, sense anar més lluny, la lectura del seu quart llibre de peces per a viola que ha fet recentment el mestre Jordi Savall al segell Alia Vox. Hi ha una allemande que es diu La superbe que li escau força bé. Més enllà de les simetries amb Sarkozy / Forqueray, però, el que millor representa l’univers mental de Ségolène Royal no és el gran Marais. És més aviat l’enervant fil musical d’una d’aquelles mediateques municipals fetes durant l’era Mitterrand, on dues dotzenes de funcionaris (amb carnet de partit) baden fins que toquen les dues del migdia.

El fons sonor que proposa Sarkozy per al futur de França té per a alguns massa decibels i alguna dissonància. El de Royal, però, ni tan sols ha estat percebut com a música, sinó com un esmorteït ressò del passat que ha retornat en forma d’accident acústic: l’eco del socialisme putrefacte, del socialisme faisandé. I l’any que ve farà quatre dècades del Maig del 68, amb Sarkozy a la presidència. No ens ho hem de perdre!