Per l’estabilitat pedagògica

Com a conseqüència dels darrers esdeveniments al voltant del nostre sistema educatiu es fa difícil trobar el punt d’equilibri necessari per analitzar amb serenor on som i on anem. Hom té la sensació que un cúmul de circumstàncies ens han portat a una situació on s’han abocat simultàniament desacords seculars entre sindicats majoritaris i administració, descontentament i cansament dels docents, així com reivindicacions històriques amb nous elements que qüestionen aspectes que pensàvem tenir resolts, com pot ser el català l’escola. Tot això ha comportat la convocatòria d’un seguit de vagues i manifestacions on milers de professionals han protestat sota reivindicacions molt dispars però que, al final, han sabut sintetitzar amb la demanda de dimissió del conseller de torn. En definitiva, la protesta com a símptoma d’un malestar latent des de fa molt de temps. No hi ha dubte que el col·lectiu docent acumula raons per a aquest descontentament després d’uns anys en què els centres s’han sentit cada vegada més pressionats, amb menys suport, i en què, a més, la crisi derivada de la pandèmia ha esgotat força professionals, a l’igual que ha succeït amb molts altres col·lectius.

És en aquestes circumstàncies quan es fa imprescindible un bon i acurat lideratge polític, organitzatiu i pedagògic. Un lideratge acompanyat d’un programa amb un horitzó clar i teixit amb les complicitats necessàries, tant en l’àmbit social com per al conjunt dels professionals educatius. Aquest lideratge no pot ser exercit sobre la base de proclames i cops d’efecte que busquen l’aprovació d’un d’aquests sectors en detriment de l’altre. Això és una irresponsabilitat i demostra un gran desconeixement del propi sistema educatiu del país. La primera obligació dels responsables de l’administració és aprendre de la història, conèixer a fons els interessos encreuats que conformen un sistema tan complex com l’educatiu i, després, cal deixar-se assessorar per experts i professionals que coneguin a fons, no només les condicions econòmiques, materials o de funcionament dels centres, sinó la mentalitat dominant i l’estat d’ànim del col·lectiu docent en un temps postpandèmic i, per tant, postestressant.

Tenim persones, entitats i òrgans institucionals (Consell Escolar, Consell d’Avaluació del Sistema Educatiu, etc.) que des de la seva expertesa i coneixement del sector poden assessorar, no només sobre la naturalesa dels canvis que són necessaris, sinó també sobre els tempos adequats per implementar-los. Enmig d’una situació sota tensió cal actuar amb prudència i diàleg a l’hora d’implementar canvis en el sistema. En el lideratge polític cal evitar la imprudència i la vanitat i s’ha de saber rectificar a temps per reconduir la situació en termes raonables.

Per altra banda, no és seriós que per donar més força a una sèrie de reivindicacions se’n faci un conglomerat molt divers i on es barregen aspectes de distinta naturalesa. Una cosa són les reivindicacions de caire laboral, en què els sindicats tenen un paper rellevant, i una altra, tot un seguit de demandes de caire curricular, organitzatiu i pedagògic que han de ser debatudes i consensuades amb altres organitzacions com les que agrupen les direccions dels centres, les facultats d’educació, els col·legis professionals, els instituts de formació, les entitats al servei de la millora educativa, etc. No tenir clar l’àmbit de cadascú ha portat a barrejar conceptes com innovació i transformació educativa amb privatització o elitisme, o bé la reforma curricular amb manca d’exigència pels resultats, etc.

I una darrera consideració. No pot ser que anem canviant el terreny de joc a cada canvi polític, ni que cada nova llei comporti necessàriament un altre currículum. I tampoc que cada canvi de color en el govern, també en el català, provoqui la supressió de la línia seguida per l’equip precedent. Això estressa i desconcerta el sistema, que acaba per relativitzar cada nova exigència de canvi perquè el percep tan efímer com el mateix equip polític del moment. Aquesta forma d’actuar ens allunya dels països democràtics consolidats i impedeix que el nostre sistema educatiu s’afermi sobre unes bases sòlides de qualitat, equitat i inclusió. Quan n’aprendrem?