Columnistes de dol

Els genis són com són i n’hi ha de tots els colors. I encara gràcies. Francisco Umbral n’ha estat un. La seva columna que tancava el diari El Mundo cada dia ha estat un referent de la llengua treballada i de la intel·ligència esmolada. Umbral s’embolicava sovint en el cordó umbilical que encara li penjava i donava peu a escenes tan saineteres com aquella en què va reivindicar davant una estupefacta Mercedes Milà –encara li va passar poc– que ell havia anat al plató a parlar del seu llibre. No en caldria una altra. De què havia de parlar Umbral que tingués un mínim de decència en aquell programa si no era del seu llibre?

Tota la vanitat de Don Francisco era justificada. El castellà va entrar a la premsa postfranquista amb una dignitat de llengua útil gràcies als seus comentaris recargolats i corrosius. Barrocs? I tant! Si la prosa de Manuel Vicent és aigua del Mediterrani beneïda amb perfum de garrofa a la pica de sant Vicent Ferrer, la d’Umbral contrariava la de Quevedo uns segles més tard. Se n’ha de nàixer, de recargolat i solvent, per escriure tan bé. Com el mateix Quevedo, Umbral mai va entendre Catalunya. O potser l’entenia massa i per això sovint reivindicava la supremacia del seu idioma i dels seus paisans en aquestes terres. Què hi farem! Ningú és perfecte. Ni Billy Wilder tampoc. Aquest cronista proclama com a homenatge necessari al mestre que ho va voler ser la lectura de Mortal y rosa, un llibre escruixidor. I es declara avui en dol per la desaparició d’una referència inimitable del periodisme i la literatura d’aquesta península que Déu nostre senyor va poblar de genis poc compresos i poc disposats a ser comprensius amb la diferència. Potser per això mateix ho són. Senyor Umbral, bona nit i llarga memòria.