Ciutadans o bens

Catalunya ha estat capdavantera a Europa i al món sencer de la recuperació i la reimplantació del concepte de ciutadania. Des de Robespierre, que va acabar saludant la ciutadana guillotina, ningú n’havia tret tant de profit. Aquí els mitjans de comunicació han convertit les persones, els contribuents, els usuaris, els clients, els pacients i fins i tot les víctimes d’un accident en ciutadans. No és gens difícil sentir per la ràdio “els ciutadans afectats per la mesura” o “els ciutadans que feien cua”.

En una cua hi ha de tot. També nens. S’hauria d’entendre per ciutadà una persona amb ple ús dels seus drets polítics. I l’expressió hauria d’utilitzar-se en els contextos adequats. Si falangistes i comunistes van convertir tot el que tocaven en “camarades”, la nova onada de correcció política angoixant ens ha fet a tots ciutadans. Quan l’assignatura educació per a la ciutadania ha arribat a les escoles, impulsada pel ciutadà Zapatero, els nens-ciutadans catalans han patit un atac de redundància. Ja s’hi havien doctorat gràcies als polítics, als mitjans de comunicació i a alguns dels seus mestres. Ara, a més, aquest excés ha xocat amb la realitat. Quan ha arribat el moment de demostrar que en aquest país, a més de catalans, hi ha ciutadans, se’ns ha mort la ciutadania.

¿Consentirien els ciutadans de qualsevol país del món, plenament conscients de ser-ho, l’atemptat contra els drets civils –i humans– que Renfe, Adif, el ministeri de Foment i el govern espanyol han perpetrat aquests dies contra els usuaris dels serveis públics? ¿Ens han tractat com a ciutadans? ¿Han respost els catalans com a ciutadans que tant es proclamen o han donat una magnífica “resposta cívica” i prou? A l’hora de la veritat, hem estat bens. Molt ciutadanets i resignadets.