opinió
Una xiulada imprescindible
Imprescindible i oportuna va ser la monumental escridassada al Palau de Fires de Girona que va rebre la ultradreta el dia de Sant Jordi. Una escridassada que va permetre que no poguessin ni desplegar la pancarta que pretenien penjar. No hi era, però em sumo obertament a la sorollosa protesta que van rebre, em sumo a les xiulades que han de barrar el pas a la intolerància, als no demòcrates, als que ens neguen els drets a les dones, als que neguen la violència masclista, als que neguen els drets LGTBIQ+, als que neguen les llibertats individuals i col·lectives. Els mateixos que tornarien a assassinar a Federico García Lorca, els mateixos a qui Antonio Machado escriu:“Murió el poeta lejos del hogar;/ le cubre el polvo de un país vecino./ Al alejarse le vieron llorar.” O Joan Oliver (Pere Quart): “Abans de passar la ratlla,/ m’ajec i beso la terra/ i l’acarono amb l’espatlla.” O Clementina Arderiu, que escriu des de l’exili: “Barcelonina/ sóc més que mai.”
Els mateixos de qui ens adverteixen Hannah Arendt, Primo Levi, Umberto Eco, Clara Zetkin,… i tants d’altres, mentre una onada d’ultradreta sobrevola Europa. Es tracta d’un fenomen global, mentre França acaba d’apostar aquest cap de setmana pel mal menor.
Els escridassats de dissabte representen el feixisme pur, pronazi, antisemita, franquista. Donar-los espai és d’una gran irresponsabilitat. Com diu el president d’Òmnium Cultural, Xavier Antich, per mi, el professor Xavier Antich: “No és el feixisme que porta el discurs de l’odi. És el discurs de l’odi que porta el feixisme.” I hi afegeix: “El 25 d’abril, festa nacional a Itàlia i Portugal, en record de la victòria contra el feixisme i les seves dictadures. A Espanya no hi ha res semblant: el feixisme hi va deixar reis, jutges, militars, policies, industrials i banquers.” I el Catalangate ens ho deixat ben clar aquesta última setmana. Per cert, Arià Bayé, de Vidreres, està entre els espiats de manera fraudulenta. Davant de tot això, estic clarament al costat dels que escridassaven dissabte passat a Girona. No hi ha dubte. El feixisme no és una opció política a triar entre les altres, és l’antipolítica. Continuo citant el professor Antich, que, fent referència a la filòsofa Marcia Tiburi, deia que allò que identifica el feixisme és el discurs de l’odi. Per això la xiulada de dissabte, diada de Sant Jordi, era imprescindible i oportuna. Necessària.