Madrid s’inquieta

És ben significatiu que a Felip VI ningú no l’hagi espiat. O, fins i tot més enllà d’això, que ni tan sols s’hagi esmentat, per enlloc, aquesta possibilitat. Un fet que demostra que les clavegueres de l’Estat no han estat ni desorganitzades ni anàrquiques en la selecció d’objectius i en els fluxos d’informació. Felip de Borbó va tenir una posició de força a l’entorn del Primer d’Octubre i, de fet, se li atribueix la iniciativa del missatge del 3 d’octubre, el comunicat que va justificar l’“A por ellos” de cara a la societat espanyola. El Borbó ha estat la garantia que als independentistes no se’ls aplicarien ni els usos democràtics ni el diàleg polític. Només la repressió i les represàlies. El sistema pensa, instintivament, que, mentre la monarquia s’aguanti, els de baix no tenen res a dir. Però, essent això –encara– veritat, la creixent interacció amb el sistema judicial europeu fa que aquest sigui el primer cop que la monarquia espanyola ja no és capaç d’emparar i assegurar la impunitat de les elits que governen l’Estat. No havia passat mai que les raons d’estat espanyoles fossin qüestionades, poc o molt, per les instàncies judicials –i, en part, les polítiques– de la Unió Europea. A més, tothom a Madrid sap –els de dalt, no pas l’opinió pública, activament desinformada– que d’aquí a uns mesos poden haver-hi decisions judicials concretes que desmuntin les sentències del Tribunal Suprem contra el procés i, encara més, que permetin el retorn –parcial o definitiu– del president Puigdemont. I tot això –horror!– sense necessitat del vistiplau de La Zarzuela. Pels tribunals de Flandes es va començar a pondre el sol. La guerra d’Ucraïna, amb el consegüent rebuig a l’autoritarisme, i el desprestigi del règim espanyol a Europa limiten el marge de maniobra de Madrid, que s’adona que està a punt de perdre l’autarquia judicial. Un moviment de fons i, per tant, una oportunitat clara per a un independentisme intel·ligent.