Paraula d’Adèle

Adèle Haenel és la primera actriu francesa que va atrevir-se a denunciar que un director (Chistophe Ruggia) va assetjar-la sexualment: ella tenia tretze anys i feia el seu primer film. Al cap d’un temps, en la cerimònia dels César del 2020, va sortir de la sala quan, pel film J’accuse, el premi al millor director es concedia a Roman Polanski, que, a més de ser condemnat als EUA l’any 1977 per haver abusat d’una menor fugint-ne sense complir condemna, ha estat acusat d’assetjament per diverses dones. Haenel va declarar: “Premiant Polanski reenvien les dones al silenci, ens diuen que callem tot defensant el seu monopoli de la paraula.”

Tot i que la pandèmia va frenar i endarrerir alguns projectes, en els últims dos anys s’han rodat moltes pel·lícules a França, mentre que Haenel, que fins aleshores era una de les actrius joves franceses més reclamades, només ha intervingut com a narradora a Retour à Reims, una adaptació del llibre de Didier Eribon. La indústria de cinema francès l’ha marginat? En tot cas, deu ser per escarni que Bruno Dumont va oferir-li participar en una pel·lícula en la qual es fan bromes sobre la cultura de la cancel·lació i la violència sexual. Haenel volia discutir-ho amb Dumont, però ell se’n va fotre. L’actriu va abandonar el projecte i fa poc ha declarat que abandona el cinema perquè és una indústria “racista, sexual i patriarcal”. Una afirmació indiscutible. Tanmateix, desitgem que hi retorni per gaudir-ne i perquè, malgrat tot, ella ha fet pel·lícules a la contra amb Céline Sciamma: retrats de dones en flames, que també ho poden ser en aigua, com a l’esplèndida Agua, en què la debutant Elena López Riera fa que les dones expliquin la seva història i no parlin per elles. Una paraula que va ressonar ahir a Canes.