El bo d’en Rufi

Gabriel Rufián ho ha tornat a fer. Ha tornat a posar les 155 monedes sobre la taula, ha tornat a encendre les fratricides brases del Twitter indepe i ha tornat a organitzar una guerra absurda dins del barracó d’Auschwitz on sobreviuen indultats, exiliats, inhabilitats, espiats, acusats, investigats, estomacats, insultats i altres víctimes de la repressió, la testiculina, la nostàlgia imperial i l’obsessió per la unitat de l’Estat espanyol. Segur que ens l’agafem tots amb paper de fumar. Segur que el bo d’en Rufi no volia dir, literalment, que el president Puigdemont és un “tarat”; segur que el que pretenia dir, col·loquialment i sense filtre, és que seria de bojos proclamar la independència de Catalunya per un tuit. Oído cocina! Tots hi estaríem d’acord. Hauria estat tan fàcil com posar el verb en condicional. O afegir-hi quatre paraules dient: “Això no va passar...” El problema és que un dia Rufián li retreu a Laura Borràs, presidenta del Parlament, la roba que es posa; al següent es refereix a altres indepes com a “señoritos” marcant distància de classe, de país i es diria que de planeta; tot seguit se suma a la fàbrica de sumaris de la clavaguera de l’Estat, fent seva la teoria de la conspiració russo-catalana contra Espanya, contra Europa i fins i tot contra Ucraïna, i un altre dia li fum a Jaume Asens des del faristol del Congreso que no vagi tant a Waterloo a visitar el president a l’exili, Carles Puigdemont, no fos cas que això no el deixi pensar amb claredat. No és això, Rufi, no és això. Tothom té dret a pensar com vulgui, a llegir l’1-O, el 3-O o el 27-O com cregui oportú i a traçar l’estratègia de la pròxima dècada que vulgui. Però, francament, era més útil l’activista que mirava la manifestació i només hi veia companys de viatge. Perquè, si algun dia triomfa el seny i Catalunya assoleix la seva independència, no serà gràcies a les batalletes, les enemistats i les punyalades que s’etziben els representants polítics de l’independentisme, sinó gràcies a la capacitat per sumar forces, per caminar plegats i per posar la visió de país per sobre de qualsevol altra. I, ara mateix, si et mires el país, sagna per tot arreu.