Mort el gos, queda la ràbia

Detecto massa eufòria entre alguns sectors per les patacades majúscules i sense precedents que va acumulant Ciutadans. És cert que la formació taronja segueix experimentant una caiguda en picat, és cert que els electors l’estan esborrant completament del mapa polític actual i és igual de cert que, si es manté la tendència, a les eleccions municipals de l’any que ve no salvaran ni el moble més preuat. Però no hi veig la derrota absoluta per enlloc, malgrat el procés d’evaporació que viu el partit. Ciutadans és un partit triomfador, com ho són tots els projectes que assoleixen els reptes que es marquen quan se situen en la línia de sortida. Si la feina està feta, el balanç pot ser positiu fins i tot quan el final t’aboca a un concurs de creditors. No es pot qualificar de fracàs un projecte que ha aconseguit que una bona part de la societat, fins i tot gent que no els ha votat mai, s’hagi impregnat d’aquest ADN. La formació taronja, abans d’esfumar-se per complet, haurà aconseguit que els partits d’esquerra, a fi de competir i rescatar els votants que havien canviat de bàndol, assumeixin com a pròpies part de les seves polítiques. Haurà fet de teixit conductor entre l’esquerra i la dreta, i fins i tot l’extrema dreta, ja que el viratge, aterrant temporalment en el partit d’Arrimadas, sembla menys kamikaze. Haurà aconseguit que moltes persones, algunes de les quals viuen a Catalunya, associïn l’independentisme amb termes com la violència i el sectarisme i haurà erosionat un model d’escola catalana que despertava un consens poc habitual al país.

Ciutadans no plegarà veles sense anotar-se abans el gol que l’escola catalana adoctrina, o sense haver donat veu als sindicats policials situats a la dreta de la dreta. També haurà dut la crispació a l’arc parlamentari així com l’excés d’escenificació, restant credibilitat a la política. I malgrat que no ha tingut l’ocasió de pactar amb Vox, haurà normalitzat aparèixer a la foto al costat del feixisme. Així doncs, s’està morint el gos, però quedarà per sempre la ràbia.