Opinió

Amenitats al restaurant

Amb la pandèmia hem tingut ocasió d’especular sobre el que emergeix de la nostra boca

Als res­tau­rants i als bars donem per fet que de la porta de la cuina endins, o rere la barra, tot és net, impol·lut. Som favo­ra­bles a creure-ho així, u, perquè ho deu ser i, dos, perquè altra­ment no ens hi asseuríem; hi ajuda el fet de no veure què passa en aquests espais vedats a la mirada del cli­ent, i d’allò que els ulls no veuen, el cor no se’n dol. Hem de con­for­mar-nos, doncs, amb el que obser­vem de la part pública de men­ja­dors i de bars.

Ja he par­lat alguna vegada de la cis­te­lla del pa. Són de plàstic o de vímet i, quan ater­ren a taula, gene­ral­ment exhi­bei­xen a la part que cir­cumda la base unes ombres que no són altra cosa que res­tes d’algun segon de cli­ents ante­ri­ors: abans de les postres, els plats són api­lats i al cap­da­munt sol anar-hi a parar la cis­te­lla del pa que, així, una vegada i una altra, reposa sobre el que queda del pil-pil o de la vede­lla amb bolets dels vos­tres pre­de­ces­sors, abans d’empren­dre el següent viatge... a la vos­tra taula.

Avui, però, com a home­natge a la popu­lar covid, voldríem fixar-nos en quan el cam­brer, o altres per­so­nes que a vega­des atén pel camí, par­len a escas­sos centímetres dels plats que estan a punt de ser-vos posats al davant. Amb la pandèmia hem tin­gut ocasió d’espe­cu­lar sobre el que emer­geix de la nos­tra boca, par­ti­cu­lar­ment si par­lem: dels clàssics cape­llans –esquit­xos de saliva, pat­xi­xos–, al sim­ple alè que pot sor­tir pre­nyat de tota classe de mias­mes, eflu­vis que poden ser nocius (un d’ells, el coro­na­vi­rus). Tot ple­gat és pro­jec­tat sobre la vos­tra ama­nida amb for­matge de cabra, i/o sobre el xur­rasco si ja aneu pel de résis­tance. Abans de la covid no s’hi pen­sava gaire, en tot això de con­ver­sar de cara al plat, i en plena pandèmia ens van fer fixar en aques­tes coses quan l’ús de la mas­ca­reta en mini­mit­zava els efec­tes; però ara que el morrió va de baixa, tot ple­gat torna obs­ce­na­ment.

Aca­bem amb un ter­cer detall: quan el cam­brer, tot des­pa­rant, fica cada un dels cinc dits dins de cada un dels cinc gots que ha agru­pat per reti­rar-los; sovint alguna de les ungles i falan­ges es mullen amb la cer­vesa que hi queda, i totes toquen per on fa poquet bevien cinc pare­lles de lla­vis. Els sol dei­xar a la barra i no és pas habi­tual que es renti les mans, altra feina té. Però que ningú no s’esveri: una dita afirma que qui no en menja no està gras.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Els nostres subscriptors llegeixen sense anuncis.

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)

Compra un passi per només 1€ al dia