Periodisme patriòtic

Un dels efectes més perversos que va tenir la transició del tardofranquisme al règim del 78 va ser la intangibilitat dels mitjans de comunicació, que van anar adaptant els continguts a mesura que els anaven arribant les consignes de dalt. La informació es va controlar, sempre, de forma estricta. Primer, a partir dels mitjans públics –RTVE i la cadena de diaris del Movimiento, essencialment– i, després, a partir del conjunt de l’oligopoli informatiu que es va construir a Madrid. Amb el temps, aquests mitjans de comunicació es van anar adaptant al bipartidisme de la segona restauració, sempre dins l’ortodòxia del règim. Els mitjans públics van ser colonitzats, successivament, per direccions d’un partit o altre, que després de cada canvi eren apartades –respectuosament i amb bons sous– fins a nova ocasió. Tot i així, tant el PSOE com el PP van preferir engreixar nous grups de comunicació privats, molt més fiables políticament que els públics. I molt dependents financerament.

Mentre això passava a Madrid, a Catalunya es va construir un sistema de mitjans públics que, en principi, es corresponia amb les mateixes regles de joc, però que va evolucionar a mesura que també ho feia l’opinió pública catalana. Per això TV3 i Catalunya Ràdio han estat acusats duríssimament, des de Madrid, d’abandonar els rails de les consignes del poder: “adoctrinar”, en el seu llenguatge. El més curiós és que, un cop sabuts una pila de casos flagrants de distribució de mentides per part d’aquest nou periodisme patriòtic, l’opinió pública espanyola continua igual d’inert i consumint la mateixa informació de les capçaleres de sempre. És tan gros que només s’han escandalitzat els sectors més pròxims a Podemos. Això sí, procurant ignorar que la major part d’aquest tipus d’agressions se l’ha emportat l’independentisme català. Dins i, fins i tot, fora del sistema, encara hi ha classes.