‘Aplaudir’ la monarquia

L’estadi del Celtic de Glasgow és un dels més políticament desacomplexats d’Europa. Tot i ser un club escocès, a les grades hi oneja de manera massiva la tricolor de la República d’Irlanda, i no hi falten banderes palestines quan l’equip juga contra un equip israelià, ni pancartes gegants burlant-se de Mussolini quan l’afició té al davant l’afició ultradretana del Lazio. El darrer cop que el Celtic va jugar contra el Real Madrid, s’hi van veure alguna estelada, alguna ikurriña i alguna bandera de la República Espanyola. Per tocar els nassos, és clar, però també per una inclinació a la solidaritat amb les causes perdudes per part d’un club sorgit dels immigrants irlandesos dels barris obrers de Glasgow. Per cert: l’accelerada d’Escòcia cap a la seva independència va moure alguna cosa en aquella afició. El seu grup de fans més actiu, la Green Brigade, va repartir paperetes del sí en el referèndum del 2014. Per primer cop, va dir el líder del grup, van veure que aquella Escòcia rebel podia ser el seu país. Això deu ser eixamplar la base, oi?

Aquest cap de setmana, l’afició del Celtic ha posat el repunt crític als homenatges politicoesportius a la reina Elisabet II. Davant dels aplaudiments oficials promoguts per la Federació Escocesa de Futbol a l’inici del partit, l’afició es va posar a cantar un enginyós “Si odies la família reial, pica de mans” mentre directius, VIP i jugadors aplaudien seriosos davant de les càmeres. El resultat era una estampa rebel i còmica alhora. Calia un contrapunt així per poder adonar-se de fins a quin punt la politització de l’esport –o de l’escola, o dels mitjans, o de tantes altres coses– és constant i unidireccional des del poder. A qui se li acut un acte de suport monàrquic en un estadi d’arrels tan republicanes? A ningú li molesta l’evident propaganda monàrquica que es fa en altres llocs, fins i tot en els nostres mitjans catalans, tan silenciosament acceptada i eficient?