Xiular Carme Forcadell

Tan exa­ge­rat és car­re­gar la frus­tració inde­pen­den­tista en algú com Carme For­ca­dell, com també la reacció poste­rior de cata­lo­gar aquests xiu­lets com a trum­pis­tes i neo­fei­xis­tes. Resul­ten dece­be­dors els crits amb poca pun­te­ria, però també és trista la des­fi­lada de plo­ra­cos­sos exa­ge­ra­da­ment indig­nats per una pro­testa pública, tot ple­gat en la dis­puta per l’hege­mo­nia par­ti­dista dins de l’inde­pen­den­tisme.

Quan el sobi­ra­nisme va començar a ser elec­to­ral­ment fort, li van començar a ploure parau­les ben llet­ges des dels mit­jans i la política espa­nyola i part de la cata­lana: deliri, deriva, boge­ria, somi­a­ment... No és que abans l’inde­pen­den­tisme català fos una idea res­pec­tada. Però, a par­tir de lla­vors, tit­llar-lo de forma mas­siva i insis­tent com un des­vi­a­ment insen­sat ser­via per a no fer-ne cas, per molt majo­ri­tari que comencés a ser. Qui ha de fer cas d’un boig? I què se’n fa, de la boge­ria, si no aïllar-la i igno­rar-la? Per molt estesa que sigui una opció política en una soci­e­tat, no s’hi pot enra­o­nar si és la idea il·lògica d’un boig, oi? Ja ho feien Franco o Sta­lin: van tan­car molts dels seus opo­si­tors en cen­tres psi­quiàtrics, i no en pre­sons, ja que calia estar molt boig per no veure la bon­dat d’aquells règims.

Suposo que aquesta manera tota­litària de trac­tar la dis­sidència és efec­tiva. Molts ho fan. Deu ser a qua­se­vol manual de con­train­surgència: sepa­rar el dis­si­dent del poble posant-li la llufa de boig, infan­til, trum­pista, boli­varià, hiper­ven­ti­lat, popu­lista... i que es quedi sol bra­mant con­tra el govern o l’Estat. Però també pot ser perillós per als seus pro­mo­tors, com li ha pas­sat a l’Estat. En lloc d’ento­mar el males­tar català i posar-hi remei, va caure en la temp­tació fàcil de deni­grar-lo, igno­rar-lo, i dei­xar podrir la seva frus­tració. Xiu­lar Carme For­ca­dell és lleig. Però igno­rar els motius dels xiu­lets pot ser una errada molt greu.