Fem pinya, fem llenya

Fa cinc anys vam aixecar un castell de gamma extra. En aquell 1 d’Octubre de referèndum –encara més: de referèndum ben preparat, fet i guanyat–, la societat que havia fet pinya en les grans manifestacions independentistes va sentir el crit de Terços, amunt!, que és el que crida el cap de colla per validar l’intent de carregament d’un castell. L’objectiu, tocar el cel, que l’enxaneta fes l’aleta. Un cel clar, lliure, un cel només nostre. La societat feia pinya i, malgrat que ja hi havia punts de desavinences, els partits polítics independentistes també van saber fer pinya. El món casteller –ara que encara tenim al cap el gran espectacle de la Tarraco Arena Plaça d’aquest cap de setmana passat, amb un Concurs de Castells que reunia mig centenar de colles en un espectacle immens– té un vocabulari específic, ric i singular, amb moltes expressions que sovint extrapolem a l’esfera de la política. “Hem de fer pinya i ajudar-nos, per minimitzar la capacitat de l’Estat per exercir la repressió”, deia Marta Rovira fa pocs dies. ERC instava fa uns mesos l’independentisme a “fer pinya” i “sumar” per aprofitar l’”oportunitat” de la taula de diàleg. La consellera Victòria Alsina, que ha formalitzat la seva militància a Junts, també feia ahir un símil casteller i deia que “és hora de fer pinya, és hora de sumar, és hora de treballar plegats per fer possible reptes gegants, reptes il·lusionants”. Tots volem fem pinya. Hem usat i abusat de la gran expressió castellera. Però alguna cosa de l’estructura, dels castellers/polítics que formen el tronc del castell, ha fallat, i tot sembla indicar que acabarem fent llenya.