“Escolti’m, senyor Costa,... no?”

No és freqüent, però passa. De vegades una sola persona és capaç, amb el propi exemple, de canviar una dinàmica amb aparença immutable. És el cas de Josep Costa, exvicepresident del Parlament i un dels arquitectes de l’estratègia legal del front de l’exili. Costa és un jurista prestigiós que, per això mateix, no té cap dependència de la política per guanyar-se la vida.

La qüestió és que, des de fa temps, Josep Costa defensa que la submissió de l’independentisme al règim espanyol i, per tant, l’acceptació de l’autoritat de Madrid només porta cap a un escenari d’increment de la repressió. L’exemple més evident va ser el judici del Tribunal Suprem, en el qual els acusats van intentar minimitzar les seves decisions polítiques –fins i tot un d’ells va encarregar la defensa a un advocat marcadament unionista– per, al final, trobar-se, igualment, amb un segle de presó. Amb el sarcasme final d’un indult –presentat com a magnànim– passats prop de quatre anys a la cel·la.

El fet és que Josep Costa ha trencat, d’un tall, amb aquesta estratègia i ha aplicat l’oposada. L’exvicepresident del Parlament, jutjat per haver permès debats sobre l’autodeterminació i la monarquia, ha negat, una i altra vegada, la legitimitat del judici i ha fixat la seva defensa en el Tribunal d’Estrasburg, ignorant els magistrats espanyols. També ha destacat una obvietat: sobre els caps dels magistrats, un retrat de Felip VI deixa ben clara la militància d’uns monàrquics que estan jutjant si es pot, o no, parlar del rei espanyol al Parlament.

Costa, a més, ha trolejat a fons el judici, assumint la defensa per, després, absentar-se’n. Un final desesperant per als monàrquics jutjadors, que comencen a tenir por del desprestigi internacional. Tant és així que el president del tribunal, descol·locat pel menyspreu de Costa, va intentar, in extremis, que l’acusat li fes cas: “Escolti’m, senyor Costa,... no?”, mentre Josep Costa s’allunyava d’ells sense mirar enrere.