Opinió

De set en set

Nou cicle

Tret d’algun moment puntual, el moviment independentista ha estat sempre dividit, però mai com ara. La divisió, primer partidista i després estratègica (reformisme/confrontació), sembla que també ha arribat a les organitzacions cíviques, però sense la virulència que gasten els partits. Perquè quan algú diu que no vol prendre partit per cap de les dues estratègies però se situa en contra de la mobilització de rebuig a una llei –la reforma del delicte de desordres públics– que, segons els experts jurídics, castigarà amb més duresa la mobilització al carrer, és evident que s’està fent costat a una de les dues estratègies independentistes ara enfrontades. La realitat és que el conflicte nacional subjacent és ben viu. La desjudicialització no ha passat de ser una simple retòrica per greixar els pactes perquè partits que es van presentar a les eleccions amb uns programes diferents als que estan aplicant puguin governar a Madrid i a Catalunya amb tripijocs increïbles canviant barroerament el sentit de les seves paraules. La taula de negociació de l’autodeterminació i l’amnistia ha esdevingut una taula bilateral d’altres qüestions. Les declaracions contundents dels dirigents d’ERC del tipus: “No negociarem res amb el PSC”, repetides mil vegades, són executades amb una gran exactitud, però al revés. I el calendari electoral corre i la repressió judicial, lluny d’aturar-se, s’estén. Com el destí de les tragèdies, com més volen evitar que el PP torni a La Moncloa, més li faciliten el camí. El PSOE necessita extradir Puigdemont o cursar de nou la demanda d’extradició aquest mateix hivern per motius electorals, i les formacions independentistes haurien de tenir clar que això només beneficiarà els socialistes.

Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.