El dret a detestar el Nadal

Arriba aquell moment de l’any en què les festes nadalenques miren d’atrapar-te per tot arreu i en què algunes persones –detecto que cada cop en som més– lamentem que no estigui inventada una màquina del temps que ens permeti accelerar, en dècimes de segon, fins al 7 o 8 de gener. Lluny queda aquella etapa en què ens miràvem aquestes celebracions amb ulls d’infant i tot semblava màgic. La vida, la crèiem màgica. Era difícil intuir que arribaria el dia en què el Nadal, i les jornades il·lusionants que l’acompanyen, ens arribaria a provocar una aversió manifesta. El primer sotrac t’explota a la cara quan entren en conflicte el goig de trobar-te amb gent que estimes i la tristesa que provoca la pèrdua d’un ésser estimat. Si a la taula falta gent, aquella felicitat idealitzada pateix les primeres fuites. D’absències n’hi ha de moltes menes. Una de les més difícils de digerir és la dels fills després d’un procés de divorci. Aquest trànsit, per a qui l’ha viscut, marca un punt d’inflexió en aquestes dates. Et sents com si t’haguessin amputat una part del teu cos, amb l’afegit que no vols aixafar la guitarra a ningú i t’obligues, de vegades de forma inconscient, a mostrar la millor cara possible. És Nadal i no seràs tu qui espatlli la festa. Quants cops no ens haurem regalat un somriure amb algú que en el fons està igual i només vol que aquests dies passin ben ràpid.

Detesto observar com la festa del consumisme en què s’ha convertit aquesta tradició no té marxa enrere, o com seguim encebant-nos com si ens preparéssim per a la matança del porc. Maleeixo també voler estar emprenyada amb el món a totes hores però despistar-me per moments, sobretot quan imagino l’arròs amb gall dindi de la abuelita, els canalons de la mare o la nova selecció de ranxeres del pare. I encara aparcaré un instant la fúria, no gaire més, per recordar a la colla de la facultat que estem trigant massa a posar data al tradicional sopar de Nadal, que enguany toca festa grossa perquè fa trenta anys que ens vam conèixer.