La Morganti i el dolor

Més o menys a la meitat de l’espectacle Behind the light, de la ballarina Cristiana Morganti, hi ha una escena fantàstica. S’asseu davant del públic i proposa de fer abans d’hora el debat postfunció, que ara està tan de moda. Diu que, com que després tothom té pressa, és millor iniciar el diàleg amb els assistents en plena representació. Després d’uns instants d’indecisió una noia s’atreveix a preguntar i li demana quins exercicis va fer durant el confinament per mantenir-se en forma. És igual el que li haguessin preguntat. Tens la sensació que la Morganti s’ho farà venir bé per acabar dient el que vol, és a dir, per ballar el que vol. Fa broma de les diferents disciplines d’entrenament i, a la fi, parla de la zumba. Aleshores, s’aixeca i executa un solo amb una estrident música llatina. Enmig de la dansa, imperceptiblement, fa una picada d’ullet a Pina Bausch, amb qui va treballar més de vint anys, i fa un parell de gestos que evoquen la mítica The Nelken Line. És el resum de tota la peça, on la presència de Pina – com passava amb Moving with Pina – es fa evident i, al mateix temps, és només un teló de fons del que és capaç de fer una ballarina (la Morganti) que no solament balla, sinó que riu i plora, fa d’actriu, es despulla i s’enfronta a la mort i a la vida que batega, indestructible, en una combinació feliç de profunditat i d’humor, de desimboltura i disciplina. Al final de l’espectacle, sense música, repeteix amb exactitud tots aquells moviments que abans semblaven improvisats. I així acaba un recorregut dolorós i estrident en la pena, però fèrtil en la mirada. La Morganti proposa una lectura sobre la desaparició i el pas del temps, sobre la tristesa, i ho fa amb ironia i distància, amb una saviesa profunda i alhora distesa, travessant el delicat territori del sentiment amb els peus nus, conscient que no es pot malmetre el dolor amb llàgrimes postisses, sinó assumir-lo amb poesia i intel·ligència. El millor espectacle d’una magnífica Temporada Alta.