La dura vida

Tal dia com avui caldria adreçar-se als únics monarques del món que mereixen respecte, admiració i una devota genuflexió, els únics que no roben, maten, defrauden, enganyen o viuen a costa dels altres, sinó que donen, regalen i omplen la gent d’orgull i satisfacció, sí, fins i tot d’il·lusió. I, doncs, per què hauríem d’anar a emprenyar gent tan noble amb les nostres misèries? Doncs perquè de misèries i de miserables anem tan ben servits que no donem l’abast, se’ns acumula la feina, no en fem via i una mica d’ajuda sempre va bé. Però no ho farem. Perquè la bona gent no descarrega la seva responsabilitat perquè un article de la Constitució li ho faciliti, més aviat tendeix a assumir les coses tal com són, que els actes tenen conseqüències i que qui vol alguna cosa normalment se l’ha de treballar d’una manera o altra. Per això sabem que si volem conservar el planeta hem de canviar individualment i com a societat i hem de triar governs que es comprometin amb aquest canvi i aquest objectiu. Assumim que “la vida és dura” però sabem de sobres que els humans la fem molt més dura per a uns que per a altres, que el món és profundament desigual, que la vida no val el mateix arreu, que la guerra és una indústria d’allò més cruel i la fam, una plaga gens bíblica i molt humana. I per tant sabem que necessitem ser menys egoistes i capsigranys i exigir als nostres dirigents que inverteixin molt més en solidaritat, desenvolupament i progrés global que en armament, pompa i poder. És retòric desitjar que s’acabin les guerres sense posar Putin davant un tribunal internacional, reivindicar els drets humans i anar-te’n a jugar un mundial de futbol a Qatar, perseguir delictes d’odi mentre crides “A por ellos” o defensar que homes i dones puguin viure en igualtat de condicions i no combatre amb tot el feminicidi nostre de cada dia. Els catalans sabem prou bé que sense llibertat no sobreviurem i que, per tant, necessitem conquerir-la i defensar-la pam a pam, a tots els nivells. I, si m’ho permeten, els barcelonins també sabem del cert que necessitem més bicis i menys CO2, però no uns dirigents ungits que converteixen la ciutat en territori hostil per a ciutadans, treballadors i visitants.