Renúncies

Sent inten­ci­o­na­da­ment exa­ge­rats, no han pas­sat ni nou mesos, però sem­bla que hagi estat mitja vida. Fem memòria. Pocs dies abans de Sant Jordi, esmorzàvem més esve­rats del compte per la notícia que l’Estat es dedi­cava a tafa­ne­jar els telèfons d’una sei­xan­tena d’inde­pen­den­tis­tes amb fina­li­tats que ja es podien pres­su­po­sar com a espúries. El Cata­lan­gate irrom­pia com un tro en l’escena política cata­lana, de cop i pro­vo­cant un espe­tec sec que va venir acom­pa­nyat d’un cor­rent d’indig­nació emfàtic, més o menys gene­ra­lit­zat, entre aquells que encara con­ser­ven un punt de dig­ni­tat democràtica. “Això és greu”, es va repe­tir, perquè espiar d’aque­lla manera, i més si t’enxam­pen, no és una cosa que quedi gaire digna en l’Europa civi­lit­zada. Per uns dies, alguna set­mana a tot esti­rar, sem­blava que l’inde­pen­den­tisme tan­cava files i adop­tava el seu ric­tus més dur –amb un toc entre bar­roc i fellinià en les for­mes, tot sigui dit–, fins al punt de fabu­lar, perquè va ser així, que aquest afer es podria endur tota una minis­tra de Defensa. Recor­den? Que lluny queda aquell ímpetu, oi? Perquè el més xocant és que l’Estat ha pagat un peatge polític, i ja no par­lem judi­cial, ridícul per aquesta història d’espi­e­tes que en cap moment, cap, ha per­dut la con­dició d’escàndol, men­tre a la ban­cada on s’arren­gle­ren els dits afec­tats s’ha impo­sat un sen­ti­ment que bas­cula entre la resig­nació, el desànim i l’aba­ti­ment a l’hora de fur­gar en la ferida. El Cata­lan­gate ha per­dut punch, però essen­ci­al­ment per desídia pròpia. L’exem­ple més col­pi­dor és el dar­rer informe on un grup de rela­tors de l’ONU pica­ven la cresta a l’exe­cu­tiu espa­nyol per l’ús de Pega­sus, men­tre que els que en van ser vícti­mes ni s’esforçaven per esprémer aquesta victòria, per minsa que sigui, i donar-li cate­go­ria. Això, però, no és res més que un reflex. El d’un país que un dia va cri­dar a tort i a dret que aspi­rava a la lluna i que, a aquest pas, aca­barà cele­brant com un èxit, en nom del prag­ma­tisme, el traspàs de la gestió d’un refugi des­ma­ne­gat per­dut pel Piri­neu.