Parir

Avui fa qua­tre anys que vaig parir a l’aigua la meva segona filla. La paraula parir té una força simbòlica claríssima i crec que per si mateixa trans­met la potència del que repre­senta el part. Per això és tan impor­tant que la rei­vin­di­quem i en fem ús, perquè durant molt temps va estar silen­ci­ada.

una de les violències estruc­tu­rals que hem patit les dones al llarg de la nos­tra història ha estat el roba­tori del part. De fet, l’antro­po­lo­gia ens explica com un dels prin­ci­pals ele­ments a con­tro­lar de les dones en les soci­e­tats patri­ar­cals era allò màgic que succeïa en aquell moment en què es donava vida. Allò també havia de ser con­tro­lat.

I la millor manera de fer-ho va ser a través de la des­na­tu­ra­lit­zació i la medi­ca­lit­zació dels parts. Una clara con­seqüència de les soci­e­tats pen­sa­des i diri­gi­des per homes, que van aca­bar deci­dint fins i tot com havíem de parir.

I no hi havia millor manera de fer-ho que incul­car-nos la por del part. Fer-nos sen­tir inca­pa­ces i infan­ti­lit­zar-nos davant d’un procés natu­ral que forma part de la nos­tra vida. Perquè no és banal com se’ns educa en la por del part. Se’ns explica des de ben peti­tes com de ter­rorífic serà aquell moment i això ens des­con­necta de manera directa del nos­tre ins­tint més pri­mari de parir. Perquè, men­tre ens ino­cu­len la por, s’esva­eix l’auto­con­fiança. Recordo que, quan vaig deci­dir inten­tar optar pels parts natu­rals, el que més vaig haver de tre­ba­llar va ser la por del dolor del part. De fet em feia pànic sen­tir dolor, però gràcies al femi­nisme la vaig poder des­mun­tar com­pre­nent el que sig­ni­fi­cava el part i la mater­ni­tat. Perquè allà hi havia con­tra­re­lat, perquè allà se m’expli­cava una altra història que res­po­nia als meus inter­ro­gants i em feia sen­tir capaç i m’aju­dava a raci­o­na­lit­zar la por i a esvair-la. Neces­si­tava enten­dre com fun­ci­o­nava el meu cos. Fos com fos el part, fos quina fos la decisió, no volia gene­rar massa expec­ta­ti­ves (tot i que és difícil, però els parts mai saps com aca­ben). El que sí que tenia clar és que volia que (si tot anava bé) la decisió fos meva. No des de la por, sinó des de la com­prensió i la con­nexió amb el meu cos. Volia con­duir aquell procés, perquè al final estem dis­se­nya­des per fer-ho.

No sem­pre surt tal com vols, i això em va pas­sar amb el meu pri­mer fill, en què tot va ser més llarg i un xic més com­pli­cat, però poder com­pren­dre les fases del part, el paper essen­cial del bebè que està a punt de néixer i (per molt estrany que sem­bli) donar sen­tit a les con­trac­ci­ons i al dolor que les acom­pa­nya a través dels pro­ces­sos hor­mo­nals i emo­ci­o­nals que et sobre­ve­nen, em va aju­dar a enten­dre el meu cos i a mi mateixa. Així aug­men­tava la con­fiança i dis­minuïa la por. Aquells dolors, aque­lles con­trac­ci­ons, pujant pics i bai­xant, bus­cant postu­res perquè fos­sin més o menys inten­ses, mera­ve­llada en veure com podia arri­bar a con­te­nir-ne la inten­si­tat o en com­pro­var el poder fas­ci­nant de la res­pi­ració... Van ser moments que porto tatu­ats a la meva història de vida i que ara em con­nec­ten amb la vida en majúscu­les.

Recordo el moment en què et posen la cri­a­tura al pit i sents el seu pri­mer alè. Aque­lla és l’experiència més bru­tal i extrema que hagi pogut viure, i quan neces­sito con­nec­tar-me amb alguna cosa que em doni segu­re­tat, que em doni calma i que em faci sen­tir capaç, sem­pre em con­du­eixo allà, als meus parts. Perquè allà vaig poder con­nec­tar amb una força tan autènti­ca­ment natu­ral i essen­cial que en aquell racó de vida em sen­tia capaç de tot.