Parir

Avui fa quatre anys que vaig parir a l’aigua la meva segona filla. La paraula parir té una força simbòlica claríssima i crec que per si mateixa transmet la potència del que representa el part. Per això és tan important que la reivindiquem i en fem ús, perquè durant molt temps va estar silenciada.

una de les violències estructurals que hem patit les dones al llarg de la nostra història ha estat el robatori del part. De fet, l’antropologia ens explica com un dels principals elements a controlar de les dones en les societats patriarcals era allò màgic que succeïa en aquell moment en què es donava vida. Allò també havia de ser controlat.

I la millor manera de fer-ho va ser a través de la desnaturalització i la medicalització dels parts. Una clara conseqüència de les societats pensades i dirigides per homes, que van acabar decidint fins i tot com havíem de parir.

I no hi havia millor manera de fer-ho que inculcar-nos la por del part. Fer-nos sentir incapaces i infantilitzar-nos davant d’un procés natural que forma part de la nostra vida. Perquè no és banal com se’ns educa en la por del part. Se’ns explica des de ben petites com de terrorífic serà aquell moment i això ens desconnecta de manera directa del nostre instint més primari de parir. Perquè, mentre ens inoculen la por, s’esvaeix l’autoconfiança. Recordo que, quan vaig decidir intentar optar pels parts naturals, el que més vaig haver de treballar va ser la por del dolor del part. De fet em feia pànic sentir dolor, però gràcies al feminisme la vaig poder desmuntar comprenent el que significava el part i la maternitat. Perquè allà hi havia contrarelat, perquè allà se m’explicava una altra història que responia als meus interrogants i em feia sentir capaç i m’ajudava a racionalitzar la por i a esvair-la. Necessitava entendre com funcionava el meu cos. Fos com fos el part, fos quina fos la decisió, no volia generar massa expectatives (tot i que és difícil, però els parts mai saps com acaben). El que sí que tenia clar és que volia que (si tot anava bé) la decisió fos meva. No des de la por, sinó des de la comprensió i la connexió amb el meu cos. Volia conduir aquell procés, perquè al final estem dissenyades per fer-ho.

No sempre surt tal com vols, i això em va passar amb el meu primer fill, en què tot va ser més llarg i un xic més complicat, però poder comprendre les fases del part, el paper essencial del bebè que està a punt de néixer i (per molt estrany que sembli) donar sentit a les contraccions i al dolor que les acompanya a través dels processos hormonals i emocionals que et sobrevenen, em va ajudar a entendre el meu cos i a mi mateixa. Així augmentava la confiança i disminuïa la por. Aquells dolors, aquelles contraccions, pujant pics i baixant, buscant postures perquè fossin més o menys intenses, meravellada en veure com podia arribar a contenir-ne la intensitat o en comprovar el poder fascinant de la respiració... Van ser moments que porto tatuats a la meva història de vida i que ara em connecten amb la vida en majúscules.

Recordo el moment en què et posen la criatura al pit i sents el seu primer alè. Aquella és l’experiència més brutal i extrema que hagi pogut viure, i quan necessito connectar-me amb alguna cosa que em doni seguretat, que em doni calma i que em faci sentir capaç, sempre em condueixo allà, als meus parts. Perquè allà vaig poder connectar amb una força tan autènticament natural i essencial que en aquell racó de vida em sentia capaç de tot.