Venjança o comerç?

Com en el cas de les separacions de Preysler i Vargas Llosa i de la seva filla i un tal Iñigo, és difícil saber quant d’humà queda en éssers sotmesos constantment als ulls del món, més encara (o potser menys) quan d’aquesta misèria ells en fan el seu modus vivendi. Siguin artistes, esportistes o mers vividors pagats per una audiència acrítica, la veritat és que el volum de la seva exposició determina el dels seus ingressos. Per això un jugador de futbol guanya més que un d’esgrima (i més que una jugadora de futbol!); per això una cantant pop de ritme llatí guanya més que una violoncel·lista de prestigi, i per això les misèries de Tamara li reporten uns diners que ningú pagaria per conèixer les d’un ésser anònim.

La veritat és que m’interessa molt poc el tema de Shakira i Piqué i en general tot allò que afecta els de la faràndula i els voltants. També m’interessa zero el que digui aquell Ibai avui venerat, sobre aquest tema, tot resumit en uns “apa!” estratègicament col·locats sobre trossets de la cançó per monetitzar també, o sobre qualsevol altre dels assumptes que tracta. I ho dic amb allò que em pesa en la meva qualitat de mare de joves que creuen que el noi ha parit alguna cosa més que una tonteria. M’interessa poc, encara que em sap greu comprovar que ha aconseguit que part dels que ara es formen creguin que és millor ser un mindundi exposat que un investigador del CSIC. Mai el segon guanyarà allò que el primer, encara que la seva actitud reporti a la humanitat beneficis incomptables, mentre que el que genera l’influencer no faci res més que augmentar l’abisme entre els que mengen pinso i els que el fabriquen.

El que m’importa del cas, però, és una altra cosa. I adverteixo amb alleujament que se m’ha avançat Manuela Carmena en dir que no comprèn com els que s’han volgut poden dir per despit els retrets que apareixen a la cançó de Shakira. El despit, expressat així, amb publicitat, explicitat i amb taquígraf, no es pot considerar un tipus de violència intrafamiliar? Recordo una sentència de l’Audiència Provincial d’Oviedo condemnant un home que, sota l’excusa d’exercir la llibertat expressió artística, va construir una auca on es burlava de la que havia estat la seva dona i de la resta de la família al·ludint a la seva escassa neteja i la seva poca simpatia. Aleshores no es considerava que la llibertat d’expressió fos omnímoda i que pogués prevaldre en qualsevol cas sobre altres drets, en particular els de la personalitat.

Avui estem en un altre moment, però no sé si una cançó així, d’ell a ella en comptes d’ella a ell, hauria estat celebrada. Diuen que la idea que fes una cançó amb Bizarrap va partir del mateix fill de Shakira, que també, per cert, és fill de Piqué. Però no crec que estigués pensant que el contingut de la cançó fos aquest. I si ho va arribar a pensar, és perquè el fill va prendre partit entre els seus pares, cosa que només hi cap quan un dels dos és un monstre, o quan sobre ell ha imposat l’altre una visió negativa malgrat haver-hi creuat els gens per parir-lo. Aquesta última posició es qualifica darrerament d’alienació parental.

A Piqué ni el conec ni em sembla digne d’elogi que canviï la mare dels seus fills per una altra de més jove, amb menys arrugues, amb zero càrregues familiars a l’esquena. Tampoc no m’ho va semblar en el cas de Boyer, d’Álvarez Cascos i de tants altres polítics, cantants o toreros. Però de la intimitat de casa cadascú se sap la mesura. El que resulta sorprenent és el nivell explícit amb què buida el pap la cantant exercint amb saler el seu art.

Hem baixat un esglaó en gairebé tot. Estem tocant fons, i això no és res més que una mostra més que en tots els àmbits hem perdut de vista el límit del que es pot dir i l’abast dels nostres actes. Es veurà en els seus fills, en com ells entomin les seves relacions personals, o com abusin de les seves facultats o enginys, fins i tot fins anihilar-se mútuament. Però ja no serem aquí per corroborar-ho, i ara per ara a la majoria de les dones els sembla fantàstic el càstig musical perpetrat. Com si no fos altra cosa d’un mal autoinfligit, a més d’un suculent ingrés.