Pressupostos tàctics

Tots els que aquests dies estan posant el crit al cel, anunciant l’apocalipsi, davant la possibilitat que no s’aprovin immediatament els pressupostos de la Generalitat per a l’any 2023 haurien de vigilar que al final no se sentin utilitzats. També cal que recordin que allò fonamental per al desenvolupament i progrés del país, en el cas de Catalunya, no és el pressupost anual. Té molta importància, però no és el més rellevant. Ho és el dèficit fiscal i el dèficit en infraestructures. Això no ho reivindiquen tant, potser es pensen que a ulls de Madrid els fa indepes, quan del que es tracta és de defensar els interessos reals dels catalans. I més si la Generalitat compensa aquests dèficits apujant els impostos als treballadors. Mentrestant Esquerra ven múscul: sindicats, patronals, establishment, entitats socials, premsa espanyola que es publica a Barcelona, tots repetint el mantra. A risc de fer-se pesats però, sobretot, a risc de comprovar, una vegada més, la seva influència minvant. El PSC ven la seva campanya municipal: aeroport, ronda nord del Vallès i Hard Rock a Tarragona. Mai amb una proposta tan concreta havia aglutinat tant electorat propi dels cinturons metropolitans de Barcelona i Tarragona. Junts ven perfil ideològic. Molts ho estaven esperant. Sobretot el sector d’iniciativa social que a Catalunya, lluny de veure reconeguda la seva aportació a la societat, és constantment atacat pel dogma de la publificació. Ho fa aprofitant l’efecte Trias que recullen les darreres enquestes i que els ha tornat a situar al focus. Tot i això, dins les files hi ha hagut els qui no s’han pogut estar de picar l’ham de qui els vol mal i fer soroll intern. I els comuns, en fora de joc. Van donar el seu sí a Esquerra, i això Esquerra ara ja ho té. Tot el que poden fer són crides a la responsabilitat, però això Esquerra ja ho fa. La veritat, però, és que els pressupostos importants per a ells eren els de Barcelona. I això els ho va regalar, tàcticament, Ernest Maragall.