Tribuna
El pes de les paraules
No fa gaire em van demanar quina era la meva paraula catalana predilecta. En tinc tantes que no em va ser gens fàcil triar-ne una de sola. Vaig optar pel verb enraonar, que, en una primera accepció, el diccionari dona com a sinònim de parlar. Tot i ser-ho, a mi em sembla que enraonar hauria de consistir en un parlar diferent, no sé si dir-ne superior, sostingut sempre per raons consistents. Si l’enraonar fos un tall de carn, posem per cas, no contindria aquells tendrums tan amoïnosos, seria tot substància. Que difícil que resulta enraonar en un temps en què s’imposa el soroll i una parla empobrida!
En pic vaig dir la meva paraula preferida, me’n va venir al cap una altra que potser encara m’agrada més: enyorar. És la forma evolucionada del llatí ignorare, que també ens ha llegat ignorar. El castellà pren el seu añorar del nostre: trobar a faltar algú, alguna cosa, el terrer. Milan Kundera –a qui malauradament ja no deuran atorgar mai el Nobel de literatura– va publicar el 2000 una novel·la, La ignorància, en què aclaria l’arrel del nostre enyorar. Per definir bé l’enyor que es projecta cap a la terra natal perduda, hi ha llengües que han encunyat un nom específic. Es tracta de pobles que, com el portuguès, el gallec o l’asturià, durant unes quantes dècades van fornir nodrides lleves de joves a l’emigració americana. Respectivament, en diuen saudade, morriña i señardá. Belles maneres de dir!
Per Heidegger, el llenguatge és la casa de l’ésser. I María Zambrano escriu que un dia vam sentir la necessitat d’alliberar la paraula del llenguatge. La paraula com allò concret que ens serveix per entendre’ns, per dir-nos què ens cal o què ens sobra, per demanar que ens portin el compte del sopar. En unes conferències mexicanes d’aquesta mateixa pensadora, vaig aprendre el terme entrañamiento. El diccionari de la RAE defineix així entrañar, en primera accepció: ‘Introducir en lo más hondo’. I, en tercera, com a verb pronominal: ‘Unirse, estrecharse íntimamente, de todo corazón, con alguien’. Magnífic! Per tant, com qui diu que s’hi ha promès, podria proclamar: “Me he entrañado con Fortunata”. De Vinyoli, vaig aprendre el verb anostrar. La idea continguda en aquella poesia era digna d’emmarcar: “i estimàvem les coses/ —fossin neu o fang,/ rosada o constel·lació—./ I les fèiem nostres per causa/ de l’amor que ens havia ensenyat com anostrar-les”. La gràcia del verb és que, com passa amb l’amor o el joc d’escacs, per fer-se real el que diu calen, com a mínim, dues persones.
En un temps en què les paraules sembla que perdin valor, o si més no pes o llustre, tot això que escric pot fer l’efecte de ser meres reflexions vagues, o vàcues, de diletant. No hi ha reporter esportiu que no es refereixi a l’actitud dels jugadors d’un equip, sense adjectivar-la: “Al 9 de l’Arsenal li va faltar actitud.” ¿Quina mena d’actitud? Per una raó semblant, d’una persona que viu les coses amb una passió potser un pèl excessiva se’n diu que és intensa. “És que jo soc molt intens.” I el paio intens es queda ben extens –vull dir, ben ample.
A mi m’agrada fer veure als meus alumnes que les paraules són precioses. La nostra tardor, posem per cas. El poeta Carles Duarte i Montserrat va crear, damunt aquesta, atardorar. Un llibre del professor Joan Bastardas em va encuriosir, anys enrere, sobre certes diferències entre el català i el castellà. Nosaltres fem servir la mà esquerra per ensenyar determinades habilitats als altres o, encara més, als animals (ensinistrar). El castellà, en canvi, prefereix la mà dreta (adiestrar). Els nostres veïns, d’algú que està abstret, als núvols o dellà d’aquests, en diuen ensimismado. Nosaltres tenim l’entotsolat. L’endiosado castellà no comparteix significat, però sí creació morfològica, amb entusiasmar. El primer és un adjectiu que apliquem amb un aire pejoratiu. L’altre, no. Hi ha paraules molt lletges, com masturbar. D’altres, ben neutres, han quedat contaminades per la història: procés. I llavors hi ha una filera llarguíssima de noms d’herbes i flors que són un tresor: marfull, cardet de sang, gerbera... Quan l’enginy popular hi ha deixat la marca, llavors el goig encara és més alt: llengua de bou, cap d’ase. Cap paraula tan bella, però, com el verb estimar. Sobretot si se sap conjugar bé.