WC

D’allò que en Josep Maria de Sagarra en va dir “vida privada”, encara n’hi ha? ¿Ha quedat limitada als reservats de les discoteques que el futbolista Alves ha posat en el focus dels mitjans? Vivim en el paroxisme de la protecció de dades personals mentre subministrem amb una barreja de narcisisme o inconsciència la nostra privacitat a tutti quanti. En temps menys convulsos, en la Barcelona preolímpica, van causar sensació l’aparició de càmeres de vigilància a la via pública. Allò no s’havia vist mai. I des de llavors, en nom de la seguretat ciutadana, es va sacrificar massivament el sentiment de privacitat i vam acceptar que places i carrers fossin patrullats pels ulls d’algun Gran Germà. Al món d’avui la batalla entre privacitat i seguretat es lliura ferotgement en el món digital. La nostra informació personal és vulnerada per totes bandes i els ciutadans hem quedat reduïts a objectes passius en la lluita cibernètica entre hackers bons i hackers dolents. La paraula del moment és la ciberseguretat, sempre amenaçada per un exèrcit anònim de cibercriminals. En el món físic i analògic, la bona gent batallava per preservar la seva intimitat fent llargues estades als cubicles de les cases anomenats WC. Tradicionalment, aquest ha estat l’últim refugi, el sancta sanctorum de la vida privada: un espai on més d’un ha trobat el consol de l’aïllament, la pau necessària per a una lectura reposada, un espai de seguretat enmig dels sorolls de la convivència. Un espai on ningú més hi és convidat, tot i que me’n consta una excepció. Carlo Levi en aquell llibre inoblidable sobre el món rural del sud d’Itàlia (Crist es va aturar a Èboli) fa referència a algunes cases de senyors “on la trona del vàter era matrimonial, de dues places, per a aquells cònjuges afectuosos que no poden suportar la més breu separació”. És un cas excepcional de vulneració consentida de la intimitat. L’amor és cec i, a vegades, tampoc té olfacte.