La guerra de les violències sexuals

Aquesta setmana s’han publicat els resultats de l’enquesta del Centre d’Investigacions Sociològiques (CIS) sobre violència sexual contra les dones amb conclusions tan dures i alhora tan reveladores sobre la nostra societat, com que el 20% d’espanyols creu que obligar la parella a mantenir relacions sexuals no hauria de ser delicte. De fet, argüeixen que tot i ser inacceptable, no hauria d’estar castigat per llei. De fet, podríem dir que seria la versió actualitzada d’“el teu marit no et pot violar”. Crec que aquest exemple evidencia de manera diàfana el moment social que vivim. Perquè tenim molt clara la teoria però recoi, com ens costa la pràctica quan abordem el masclisme! En aquest àmbit se’ns fa molt difícil la transferència de la teoria a la nostra quotidianitat. Aprovem la teoria però suspenem clarament en l’ aplicació. Tenim molt clar què cal dir i com hem de ser políticament correctes, però quan ens toca de prop, de sobte tot es relativitza, la major part de situacions són exageracions, perquè no són tan greus i massa sovint apareixen els mítics fantasmes que acompanyen les violències sexuals, com és el mite de les denúncies falses.

De fet és evident que hem avançat en la identificació teòrica de les violències i cada cop més gent se sap la lliçó (o pensa que se la sap). Deixeu-me que faci un apunt al respecte perquè és sorprenent com cada cop més opinadors parlen del tema etzibant apriorismes que només de sentir-los fan posar la pell de gallina, pel desconeixement que evidencien. Perquè això no va d’opinió, va d’un problema estructural que analitzem des del coneixement i la recerca i el desconeixement, pot ser extremadament perniciós, ja que alimenta prejudicis masclistes que tenim incorporats al nostre ADN col·lectiu i que ens ressonen massa.

El masclisme el tenim incrustat, perquè ens hi socialitzen, ens l’empelten des que naixem, mentre que el feminisme només es pot escolar per les esquerdes que s’esdevenen d’arrencar-nos la crosta patriarcal que tots i totes portem a sobre. I hem d’anar amb compte amb aquesta crosta perquè té moltes capes, perquè és més profunda del que ens podríem imaginar. Perquè el feminisme ens aporta una nova manera de viure i de ser, però alhora es dolorós perquè implica trencar molts dels nostres marcs mentals i veure’ns a nosaltres mateixes des d’un lloc diferent. I pot ser que el que hi vegis al principi no t’agradi gaire, perquè hi pots trobar moltes contradiccions. Però precisament va d’això, de revisar-nos amb una mirada crítica per deixar enrere tot aquest pòsit mil·lenari patriarcal que ens forma. I aquí és on podríem trobar infinitat d’exemples de temes amb crostes immenses que funcionen com a escuts impermeables. I per mi això és el que està passant amb la llei del només sí és sí, i com estem veient un clar retorn a conceptes anacrònics que difuminen altre cop la violència sexual com són la violència i la intimidació.

Hem recorregut un camí molt llarg, empeses també per estaments europeus que criticaven el nostre codi penal perquè reduïa la violació a dos conceptes que han esbiaixat la comprensió de la violència sexual (l’ús de la violència i la intimidació). Uns conceptes trampa del patriarcat que han allunyat extremadament els processos judicials i l’imaginari col·lectiu de la realitat de les violències sexuals. Per això, no podem renunciar al pas essencial que comporta aquesta llei: situar al centre el consentiment (tot i que jo prefereixo parlar del desig, perquè crec que és molt més encertat i comprensible). És lamentable veure com els drets i llibertats de les dones de nou s’utilitzen com a arma llancívola a l’arena política i com una llei (que cal millorar en aspectes penals) que té com a objectiu garantir la llibertat sexual de les dones i que per tant és un clar avenç, és destrossada en pro d’uns partits polítics que sempre s’havien oblidat de les dones, o més ben dit havien trinxat els nostres drets, i ara s’erigeixen com els nostres grans defensors. Tot plegat una barbaritat. Tornem el debat al si dels i les expertes en la matèria i deixem-nos de guerres polítiques, públiques i de xarrameques que tan sols generen més confusió i dolor en les dones i sobretot en aquelles que han estat víctimes de violència sexual. És evident que encara ens queda molta crosta per deixar enrere.