Opinió

De set en set

Follia transitòria

Hi ha arbres pre­nyats de fruita i per­so­nes pre­nya­des de locura tran­sitòria (l’expressió és del gran Robe d’Extre­mo­duro). Si al deliri essen­cial a tota boge­ria horit­zon­tal li afe­giu la imatge d’algú molt ben fet, ves­tit només amb una samar­reta i, a sobre, una des­su­a­dora negra amb caputxa, uns ulls d’un verd plu­tonià humit, un som­riure mol­sut i dosi­fi­cat, i un deco­rat de vellut blau, la imatge puja al podi i s’hi queda gra­vada a foc. Si al cap d’una estona pru­den­cial aquest algú, que diu que té una repu­tació per menys­te­nir, es treu la samar­reta però es torna a calçar la des­su­a­dora –l’única peça que porta, oh!–, i riu men­tre es posa la caputxa, una dona cre­a­tiva com jo mor de bellesa allà mateix i pren notes men­tals amb els ulls en espi­ral. La llum, els per­fums i la música aju­den. Les gui­tar­res i els gats, també. Els oasis es van inven­tar per obli­dar la rutina de merda. I les pells, a mesura que es conei­xen, es tor­nen rosa­des de plaer. Dis­cul­peu la cur­si­le­ria. Només ha estat un moment de guàrdia baixa, en sen­tit artístic. O fli­pat. Seguim. Arriba la mos­se­gada felina al coll, ines­pe­rada i per dar­rere, i el rosat passa a incan­des­cent. Les caput­xes de les des­su­a­do­res emmar­quen els ros­tres o els ama­guen, i alhora donen un aire irre­sis­ti­ble de quin­qui, segu­ra­ment gràcies als tòpics mase­gats de les pel·lícules de sèrie Z on qual­se­vol delinqüent porta una caputxa per fer mitja por. A mi en canvi sem­pre m’han sem­blat els gua­pos de la pel·lícula. Recorda que som un pri­vi­legi, no una opció. I ja sé que ho saps: m’encanta que t’agradi però vull que arribi el dia en què ho neces­si­tis.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.