Perill

Potser és pel fet que encara n’hi ha que som afrancesades, però el cas és que, en principi i per principis, em fan enveja la mobilització i les vagues a França en contra de la reforma que el govern de Macron vol perpetrar per canviar l’edat de la jubilació dels 62 als 64 anys. De fet, l’enveja també hi és perquè a l’Estat espanyol, amb excepcions que deixarem de banda, l’edat de jubilació actual tendeix als 67 anys sense haver-hi hagut protestes contundents a les decisions legislatives que, impunement, ho han fet possible.

Tanmateix, hi ha una cosa en perill a França que potser va més enllà de la pèrdua del dret a jubilar-se als 62 anys. El sentit de l’enveja és (i temo que deixi de ser-ho) perquè la tradició política francesa havia fet que les vagues i les mobilitzacions massives i amb durada als carrers tinguessin un pes en la idea del que ha de ser una democràcia, sobretot si es vol viva. Això volia dir que, tot i tenir-se present la legitimitat de les eleccions, en certa manera és considerava que els resultats no són l’única mesura de la democràcia. I és així que el reconeixement de la legitimat democràtica de les protestes en contra de les accions i decisions dels representants electes podia tenir els seus efectes. Ho dic en passat perquè la tossuderia de Macron, que no sembla disposat a negociar, com si hagués d’estar orgullós de no cedir davant de les protestes del carrer, pot culminar el desgast d’una democràcia (que, tot i les insurgències socials, s’ha mantingut dins del marc liberal) que ja havia emprès Sarkozy amb fatxenderia. No és gens clar que la frustració consegüent sigui recollida per l’esquerra, sinó per aquell monstre voraç que fa temps que palpita dins de la societat francesa. I en d’altres.