Autonomisme o revolució

El gros de la classe política que par­ti­cipa en el joc ins­ti­tu­ci­o­nal i que supo­sa­da­ment defen­sava un pro­jecte per a la inde­pendència de Cata­lu­nya ha renun­ciat a aquest ideal. El motiu és cer­ta­ment lamen­ta­ble: l’apli­cació del 155 de la Cons­ti­tució Espa­nyola a par­tir del 27 d’octu­bre de 2017 va fer veure a molts qua­dres que era incom­pa­ti­ble avançar cap a la plena sobi­ra­nia des del sis­tema de l’auto­no­mia espa­nyola, de manera que si pre­te­nien fer car­rera política calia aban­do­nar el pro­jecte d’eman­ci­pació naci­o­nal.

La història poste­rior que con­firma aquesta tra­jectòria ha estat prou cone­guda: si els apa­rells dels par­tits volien una col·locació en els escons d’un par­la­ment o en els des­pat­xos de l’admi­nis­tració calia aca­tar l’ordre espa­nyol i dei­xar-se estar d’aven­tu­res. Fins i tot els que abans de la tar­dor de 2017 pas­sa­ven per aparèixer com els més radi­cals, alguns mem­bres de la CUP, han entès aquesta deriva i no han tri­gat a can­viar els seus supo­sats prin­ci­pis irre­nun­ci­a­bles per uns altres. Altra­ment, per exem­ple, no es pot expli­car que la des­a­fi­ant Eulàlia Reguant acabi pagant la multa que li havia estat impo­sada per negar-se a res­pon­dre a l’extrema dreta en el judici del procés o que Mireia Boya passés d’exi­gir al Par­la­ment la subs­cripció de decla­ra­ci­ons que remar­ca­ven la manca de legi­ti­mi­tat del Tri­bu­nal Cons­ti­tu­ci­o­nal espa­nyol a inte­grar-se a un govern d’ERC que s’ha com­promès amb els repre­sen­tants del govern de l’estat a res­pec­tar el marc cons­ti­tu­ci­o­nal que aquell tri­bu­nal inter­preta i defensa.

Sols la decisió dels afi­li­ats de Junts de mar­xar d’un govern el pre­si­dent del qual, Pere Ara­gonès, havia incom­plert tots els punts en la qüestió inde­pen­den­tista que havien permès la seva inves­ti­dura sug­ge­reix alguna alter­na­tiva a l’atzu­cac que suposa des­a­fiar la inte­gri­tat ter­ri­to­rial espa­nyola des del sis­tema polític dis­se­nyat per la Cons­ti­tució de 1978. Però tam­poc no sem­bla que Junts hagi capi­ta­lit­zat aquest gest i això no ha succeït perquè ni tan sols aquesta for­mació ofe­reix un horitzó de canvi fora de les ins­ti­tu­ci­ons exis­tents.

Amb tot, la pre­gunta és si les bases inde­pen­den­tis­tes, aquell cen­te­nars de milers de per­so­nes que sor­tien al car­rer des de la diada de 2012, que van votar l’1-O i que esta­ven mobi­lit­za­des en els pri­mers anys de la repressió i que no depe­nen de l’auto­no­mia espa­nyola per sub­sis­tir esta­ran dis­po­sa­des a accep­tar la recu­lada d’una classe política que sols s’explica pel seu afany de pro­fes­si­o­na­lit­zació. En d’altres parau­les, si en algun moment hi haurà algú que tin­gui un suport democràtic deter­mi­nant que admeti sense embuts que sols hi haurà inde­pendència amb rup­tura i amb revo­lució i que si convé caldrà con­viure pro­vi­si­o­nal­ment en un règim d’ocu­pació naci­o­nal explícit com es va insi­nuar durant la vigència del 155 de la cons­ti­tució. En una situ­ació, doncs, en la qual els lide­rat­ges polítics, pre­ci­sa­ment per la seva con­dició inde­pen­den­tista, es tro­ben expul­sats d’una gover­na­bi­li­tat fona­men­tada en la sub­jecció a Espa­nya: un pano­rama, en essència, en el qual la lluita per la lli­ber­tat et porta a la il·lega­lit­zació, a la clan­des­ti­ni­tat, a la presó o a l’exili.

En algun moment el fet que no hi hagués ingres­sos a presó per la causa inde­pen­den­tista va por­tar al miratge que, com pre­te­nia l’actual direcció política cata­lana, auto­no­misme era com­pa­ti­ble amb la rei­vin­di­cació per la sobi­ra­nia plena. Però aquesta il·lusió ja s’ha esber­lat quan s’han man­tin­gut les inha­bi­li­ta­ci­ons d’alguns dels polítics indul­tats i quan es repre­nen els pro­ces­sos con­tra aque­lles dese­nes d’alts càrrecs que l’any 2017 cons­tituïen l’ano­me­nat sot­to­go­verno, una regressió que no pot fer res més que accen­tuar-se si en els pròxims anys la dreta i la ultra­dreta espa­nyo­les acce­dei­xen a la majo­ria a les Corts Gene­rals i a l’exe­cu­tiu de l’estat.

El movi­ment inde­pen­den­tista revi­farà i ho farà amb una nova for­nada de diri­gents que tin­gui clar la neces­si­tat de tra­ves­sar una fase de con­fron­tació i sacri­fici lluny del sis­tema ins­ti­tu­ci­o­nal espa­nyol per asso­lir l’objec­tiu final. Per això els que ara hi són, encara que es diguin inde­pen­den­tis­tes, com­ba­tran aquesta opció tant com puguin.