Malalts imaginaris

Molière, el 1673, estrenava la seva comèdia amb el títol de Malalt imaginari, que tracta sobre la vida d’Argant, un vell hipocondríac obsessionat per la seva salut. Va ser l’última comèdia de l’autor perquè va morir després d’interpretar el paper del malalt. Els hipocondríacs són persones que pateixen molt i sovint de malalties imaginàries que al final poden tenir desenllaços fatals. La por és un sentiment de desconfiança que ens fa pensar que passarà alguna cosa dolenta. També seria una angoixa que ens avisa que podria passar quelcom desagradable o imprevist. De fet, la reacció davant la por pot arribar a ser devastadora pel mateix temorenc. És una mostra de sentiments i reaccions humanes davant un possible infortuni, algunes de les quals el mateix comportament pot fer realitat el que en principi era una possibilitat. És el que anomenem profecia autocomplerta: una predicció que, un cop feta, ella mateixa és la causa que esdevingui realitat.

Aquesta setmana passada hem vist una confluència de molts d’aquests casos en el món econòmic. Diria que encara avui la societat té en la memòria la crisi bancària del 2008 i el primer titular cridaner d’algun problema bancari, real o imaginari, la hipocondria social que encara hi ha, desencadena una mena de reaccions, que si no s’aturen a temps, podrien esdevenir una profecia autocomplerta. Per sort, i amb l’experiència de la fallida del banc Lehman Brothers del 2007 i les seves conseqüències mundials, les autoritats responsables han actuat diligentment. El primer problema bancari ens va venir dels Estats Units amb la fallida del Silicon Valley Bank (SVB), un banc regional molt enfocat a les empreses tecnològiques amb un comportament de gestió força arriscat. Gestionava la tresoreria de moltes empreses tecnològiques amb la qual cosa bona part dels seus clients eren importants, i finançava les start-ups i altres empreses tecnològiques que podrien tenir un bon projecte i un bon pla de negoci, però encara no donaven beneficis. El banc tenia una estructura entre recursos propis, dipòsits i crèdits força equilibrada; el problema va ser que els sobrants de tresoreria els invertia en bons a molt llarg termini, un error greu pel qual moltes caixes catalanes i bancs van fer fallida en el moment que es produeix una malaltia imaginària i s’inicia el procés de profecia autocomplerta; és a dir: la por o la consegüent retirada de dipòsits. Cap banc del món pot suportar un pànic a no ser que es faci un corralito, i l’única manera d’aturar-lo és que l’autoritat monetària digui que li donaran la liquidesa que necessiti. La crisi del SVB es va tancar ràpidament, en tot cas ara s’haurà de veure com afloren les pèrdues latents de 15.000 milions de dòlars en bons a llarg termini, víctima de les pujades dels interessos. I ja han dit que ho cobriran amb els 16.000 milions de fons propis. Observin com els contribuents no hi aporten res.

Encara no havíem paït aquest ensurt que, dimecres passat, i en un fet força inusual, el president del banc central saudita, Ammar al-Khudairy, primer accionista del Credit Suisse, va dir que no podia acudir a una ampliació de capital, i en el cas que el banc suís necessites diners extres, el SNB no els hi podria proporcionar. El Credit Suisse fa més dos anys que té moltes dificultats i moltes pèrdues. Entre el 2020 i el 2021 les seves accions van perdre un 80% del seu valor i, amb la incertesa de la notícia, la seva cotització va perdre en un dia un 24,40%.

Cal dir que aquest banc no és com el Silicon Valley Bank, que era un banc regional; El Credit Suisse, fundat el 1856, és el segon més gran de Suïssa, un banc sistèmic del qual periòdicament han anat sortint notícies dolentes que l’han portat a una situació difícil. Amb el crèdit concedit per l’autoritat suïssa per defensar la liquidesa, sembla que de moment s’ha aturat la sortida de diners i que això els permetrà cloure el procés de sanejament que fa anys que dura. El mateix saudita Ammar al-Khudairy ha dit que hi confia plenament.

En no ser de la UE ni de la zona euro, es pot perimetrar més el risc per a la nostra banca, però ull amb els malalts imaginaris i els predicadors de profecies. El fet que el BCE hagi apujat 50 pb el tipus d’interès, és una mesura assenyada i evoca confiança.