Les mares es descalcen

Aquests peus són com un retrat de família. Els hem vist tan­tes vega­des, al final del dia, des­calçant-se dis­si­mu­la­da­ment per sota la taula, que podrien ser ben bé els de la nos­tra mare tor­nant d’un dinar de com­promís, amb les mit­ges una mica tor­tes al plec del tur­mell i els dits arron­sats de can­sa­ment al repunt de la cos­tura. També devien ser molt fami­li­ars per a Mila­gros Caturla, que s’ajupís per foto­gra­fiar en un pri­mer pla, als anys cin­quanta o sei­xanta, els d’aquesta des­co­ne­guda que intuïm recol­zada en un pedrís i de qui no veiem més que la vora de l’abric i el peu que acaba de des­pren­dre’s de la sabata de taló, aban­do­nada al cos­tat com el monu­ment d’un dic­ta­dor que acabés d’aba­tre amb des­deny, per des­can­sar damunt de l’altre, sobre el qual gai­rebé juraríem que es refrega alleu­jat. És una de les imat­ges de l’expo­sició Enfo­ca­des, oberta a la Casa Eli­zalde fins al 13 de maig, que ha orga­nit­zat l’Agru­pació Fotogràfica de Cata­lu­nya en el seu cen­te­nari per fer pre­sents algu­nes de les dones que han for­mat part de l’enti­tat. Mila­gros Caturla, que pel des­co­bri­ment novel·lesc dels seus nega­tius als Encants, fa poc més de vint anys, va ser qua­li­fi­cada com “la Vivien Maier cata­lana”, és una de les més reco­ne­gu­des, com ho ha aca­bat sent Mey Rahola gràcies al laboriós tre­ball de recu­pe­ració del seu fons abor­dat per Lluís Ber­tran i Roser Martínez. Però n’hi havia mol­tes altres, inte­gra­des a par­tir del 1956 en el Grup Femení de l’Agru­pació, com Carme Gar­cia, Rosa Szücs o Roser Oromí. Si et mires bé les seves foto­gra­fies, et vin­dran unes ganes impe­ri­o­ses de des­calçar-te.