Opinió

Tribuna

Ressaca de Sant Jordi

“El dia que el meu lloc de feina va dependre en part que els autors per qui apostàvem venguessin molt, la cosa no va ser ben bé el mateix
“L’amor pels llibres em ve de família, i a l’escola m’hi van afegir una pàtina romàntica que he de confessar que no m’ha desaparegut

Sant Jordi és la catalanitat alegre, lluminosa, cohesionada i orgullosa, un dia en què exaltem l’amor i la cultura, i ho fem a l’estil mediterrani: ocupant carrers i places. A qui podria no agradar-li? Potser a algú que acaba de tenir un desengany sentimental, a algú a qui no li interessen els llibres ni per fer bonic… o, com em va passar a mi fa anys, quan vaig entrar a treballar en una editorial i no acaba d’encaixar això de convertir l’afició en obligació i el plaer en neguit. Sí, ho confesso: vaig avorrir (una mica) Sant Jordi. El dia que el meu lloc de feina va dependre en gran part que els autors per qui apostàvem venguessin molts exemplars, la cosa no va ser ben bé el mateix. Però va ser tenir la seva gràcia viure l’experiència d’acompanyar els autors i les seves dosis variables de vanitat, inseguretat, amabilitat i moltes altres virtuts i defectes especialment encesos aquell dia en què sembla que s’ho juguin tot. Vaig patir amb ells i fruir dels grans èxits –entrar a la llista dels més venuts– i dels petits, quan algú que s’acostava a la parada i… sí!, anava justament a aquell autor frisós que de tant de jugar nerviosament amb el bolígraf tenia els dits blaus de tinta. Més tard arribava el dinar de l’editorial, reparador d’estómacs i d’egos ferits. Mirar el mòbil sovint per si les ràdios i les teles volien parlar amb ells. I desitjar, com tots els que els fèiem d’acompanyants i guardaespatlles, com si fóssim les seves mares, que els fessin el cas que es mereixien. Dies intensos que van esborrar la despreocupació amb què fins llavors havia viscut la diada.

TRIAR I REMENAR. Tan bon punt vaig acabar la feina vaig tornar a ser la de sempre: la que el dia 23 li falta temps per saltar del llit per anar a passejar per les parades a triar i remenar sense rumb fins a tornar a casa rendida, contenta i amb la motxilla plena. L’amor pels llibres em ve de família, i a l’escola m’hi van afegir una pàtina romàntica que he de confessar que no m’ha desaparegut. Recordo els molt patriòtics goigs de Sant Jordi, que la nena que era jo cantava amb gran emoció: “[...] Des del Nord fins a Migdia, de Llevant fins a Ponent, patró de Cavalleria, vetlleu per la pàtria mia i per son renaixement” (ara m’adono que a aquell Sant Jordi que havia de salvar Catalunya li posava la cara i el cos del guapíssim Tirant lo Blanc del còmic publicat per Bruguera; suposo que això va augmentar la meva devoció). La cançó era la banda sonora del meu dia preferit. És clar que els últims anys de cantar els goigs, apuntada l’adolescència, ja em va començar a rosegar un neguit que també va lligat amb la diada: algú em regalarà una rosa? L’èxit social de les noies, aquell dia, estava molt lligat a si algun noi decidia fer-te aquell regal, i llavors l’havies de portar a la mà una bona estona, com a prova que ja formaves part d’una mena de club de les que estaven aprovades pels homes. Maleït amor romàntic.

UN DIA ESCLATANT. Aquest any hem tornat a viure un Sant Jordi esclatant: lliures d’amenaces climàtiques extremes i pandèmiques hem pogut apinyar-nos feliçment a totes les ciutats i pobles. A mi m’ha tocat fer d’autora de llibre de vendes previsiblement discretes, cosa que és un paper molt agraït perquè et permet viure la jornada literària des de dins però sense horaris de signatures impossibles i, sobretot, sense pressió. I això vol dir que vaig poder voltar al meu ritme una bona estona abans de posar-me a la feina. I em vaig permetre de perdre’m una mica per Barcelona, que era un formiguer.

Vaig fer volta per evitar cues llarguíssimes de gent que esperava per rebre una signatura; em vaig encallar davant de la Casa Ametller, on grups de turistes esperaven per entrar, sorpresos per aquesta festa insòlita que ens agrada pensar que els deixa bocabadats. També vaig tenir un entrebanc preciós: vaig topar amb una nena de set o vuit anys que caminava mentre llegia. Li vaig demanar perdó perquè jo també badava; ella em va mirar dos segons i va tornar a fixar els ulls al llibre, indiferent al que passava fora de la història que la tenia abduïda. Aquella nena hauria pogut ser jo fa molts anys. Vaig arribar una mica tard a la parada, acalorada i contenta. I un cop vaig ser darrere la taula em vaig posar el vestit d’escriptora. D’escriptora que, com la majoria, té la sort de signar llibres i parlar amb alguns lectors, però que també té moments per observar, des d’aquell lloc privilegiat, el que passa al carrer aquest dia únic. I puc dir que hi vaig veure passar l’amor fresc, radiant i lleuger; l’amor pansit que només viu en els costums; la canalla animada de primera hora i la que arrossega els peus de cansament més tard; la persona que frisa per arribar a casa i encetar el llibre nou i una pila de gent que, ben mirat, podria ser material per a llibres que alimentin nous Sant Jordis.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.