Graset

Men­tre esperàvem que apa­regués Àngel Quin­tana al pro­grama Més 324 per par­lar-hi de Sem­pre tindré París, comentàvem amb una amiga que ens agrada en Gra­set perquè, per així dir-ho, és poc tele­vi­siu: bal­bu­ceja i dubta com a signe que pensa men­tre parla, riu de manera ines­pe­rada i fins intem­pes­tiva, pot emo­ci­o­nar-se sense fals sen­ti­men­ta­lisme. A més, con­tra­di­ent l’espe­rit de la tele­visió actual, entre­vista per­so­nes que han escrit lli­bres i així dona espai a la lite­ra­tura. No es pot tenir tot, però és una llàstima que ho acos­tumi a fer cap al final del pro­grama, de manera que pot­ser no hi arri­bem perquè abans hau­ran dei­xat d’interes­sar-nos els debats dels ter­tu­li­ans: fa temps que la política, almenys la cata­lana, s’ha fet avor­rida.

Ho comentàvem men­tre, de fet, no seguíem la tertúlia que va pre­ce­dir l’entre­vista a Quin­tana, que va començar a par­lar com una metra­lleta amb la consciència que no es pot des­a­pro­fi­tar el temps a la tele­visió, encara que el pro­grama d’en Gra­set sem­bli alen­tir-lo. L’autor de Sem­pre tindré París va esmen­tar que, en escriure sobre la pròpia vida a par­tir de la seva estada pari­senca entre la tar­dor del 1983 i la pri­ma­vera del 1984, va ins­pi­rar-se en Annie Ernaux i també va tenir pre­sent Les il·lusi­ons per­du­des i altres lli­bres de Bal­zac. També va par­lar del fet que, amb el seu amic Miquel Riera, va pas­sar-se mol­tes hores a la Cinémathèque veient pel·lícules clàssi­ques i des­co­brint el cinema japonès. Va dir mol­tes altres coses, però només algu­nes de les que conté el lli­bre, abans de con­cloure que no sap si veure cinema l’ha aju­dat a saber mirar el món. O pot­ser el con­trari. Tant se val. El seu lli­bre ens recorda, també a con­tra cor­rent, que la cul­tura enri­queix la vida. Pas­se­jar, també. Així de sim­ple.