Exposicions immersives

Confiava que, un cop esbravada la fascinació per la novetat del mapatge i els seus efectismes de llum i so, tornaríem al silenci dels monuments, però la veritat és que no ha fet sinó desplaçar-se cap a certs espais d’exhibició sofisticada en què l’espectador ja no és algú que mira, sinó que es deixa gronxar, com una joguina dins un parc d’atraccions. Trobo uns quants partidaris de la moda cada vegada més estesa d’aquestes exposicions immersives, defensors dels beneficis que ofereix la tecnologia per atraure gent poc o gens interessada en l’art cap a les proeses coloristes de Klimt, de Dalí, de Khalo o de Van Gogh, fins i tot cap a la Barcelona del mil nou-cents a través del projecte de realitat augmentada que ha produït recentment la Casa Amatller, com si tot el segle XX cabés dins un menjador burgès, com si la història no fos sinó una fantasia de rajoletes pintades en direcció a la casa del mag d’Oz. Em perdonaran que posi en dubte la contribució d’aquests fenòmens de fira al coneixement i fins i tot al gaudi de l’obra d’art. Deixant de banda que aquesta classe de muntatges, pel dispendi que suposen, només promocionen artistes i moviments ja consagrats que assegurin el retorn de caixa, no hi ha res més contrari a l’experiència artística que la impossibilitat de tenir-hi un cara a cara. Passejar per una sala on l’obra et vessa al damunt en esclats espectaculars, fragmentada i pampalluguejant, sense ni un temps mort que permeti desvetllar un pensament propi sobre el que estàs veient, inspira, al contrari, una penosa enyorança del pany de paret buit entre quadre i quadre.