Tribuna
Últim ‘round’?
Des que Pedro Sánchez ha anunciat la convocatòria d’eleccions generals per al dia 23 de juliol s’han succeït tota mena de reaccions en els mitjans de comunicació i en l’opinió publicada. Periodistes, cansats de la campanya de municipals i autonòmiques celebrades fa tan poc, que ara es troben davant d’una altra contesa, que a més s’endevina a matadegolla. No és evidentment problema de Sánchez el greuge que la decisió pugui causar en formacions polítiques com Ciudadanos, que ja ha anunciat que no hi concorrerà. Però sí que pot ser-ho que convocar tan a correcuita impossibiliti que Sumar i les restes del naufragi d’UPodemos arribin a un acord. Sens dubte la decisió pot tenir els seus efectes sobre alguns pactes municipals (a hores d’ara s’especula sobre la decisió més perjudicial per a ERC, si donar suport a Collboni o a Trias com a alcalde, perquè saben que cada una d’elles té derivades a curt i a llarg termini). Però cada ajuntament té la seva dinàmica i, d’altra banda, no està dit que la previsió de Sánchez d’utilitzar l’espantall de Vox (i el recurrent “Si tú no vas...”) en els eventuals pactes autonòmics del PP arribi a temps, tenint en compte els dos mesos per dur-los a terme.
Conec un expert politòleg de l’àmbit socialista que afirma que l’hàbil governant té sempre al calaix un paper on ha dibuixat l’arbre binari amb totes les possibilitats per a cada situació. És més que probable que el president Sánchez tingués previst el que va succeir el 28 de maig. Una altra cosa és qualificar la posició adoptada a partir d’aquell moment. En el que he llegit i sentit es diu, en tot cas, que la decisió de Sánchez és una manifestació del seu poder com a secretari general del partit, que, sense encomanar-se a ningú excepte el seu estretíssim cercle de confiança, ha decidit la fugida cap endavant, signe, per a la majoria, d’audàcia estratègica, però que també pot ser qualificada com una tàctica desesperada, frívola i covarda.
La decisió de Sánchez és desesperada perquè la derrota a les recents eleccions ha estat de dimensions colossals. I si el PSOE es recolza en les seves baronies, com no pot ser de cap altra manera en un partit amb capacitat i vocació de govern sobre un país territorialment complex, la major part d’aquestes estructures del partit han vist com els àmbits on governaven han canviat de color. Es pot comprendre la fúria de Lambán, Vara o Page, que ja feia temps que intentaven apartar-se d’alguns gestos de Sánchez o dels seus socis de govern per la repercussió negativa que tenien al seu nivell de govern. En la major part dels casos no ha estat possible, per la qual cosa, malgrat que molts d’aquests barons defenestrats encapçalin llistes a les generals per tal de no quedar personalment al ras, la general menjadora que sempre suposa el poder polític s’ha aturat en gran part, i ja sabem què significa això, en aquesta o qualsevol altra formació, quan bona part dels integrants s’hi dediquen de manera exclusiva: fins al 23 de juliol, silenci, excepte el d’esmolar les eines per consumar el sacrifici.
La tàctica de Sánchez és també frívola. Deixant de banda el fet que el país ha d’assumir ja un altre cost electoral, el gest amaga una gran dosi de supèrbia: per què no ha dimitit si creu, com diu, que el que ha passat ha estat un plebiscit sobre la seva persona? Potser perquè, i això és el més lamentable, no té relleu? Evidentment cap fre li suposa el fet que la notícia alteri els mercats o pugui generar inestabilitat en la presidència de la Unió Europea, en cas que, com sembla factible, hagi començat amb Sánchez però de seguida sigui bescanviat per Feijóo.
Però sobretot la decisió de Sánchez és covarda. Internament, al partit li caldria un debat i un diagnòstic sobre les raons d’aquesta derrota sense pal·liatius, que ell imaginava que seria de Feijóo enfront d’una crescuda Ayuso i ha estat dels socialistes enfront dels populars, PSC al marge. Abans de llepar-se les ferides i de culpabilitzar l’electorat per bescanviar PSOE i UPodem per PP i Vox, hauria de preguntar-se si les decisions preses i els companys de viatge (ben cert és que culpa en primeríssima instància Albert Rivera) eren els més indicats i, sobretot, què passa a Espanya quan el que convé a Catalunya i a la resta d’Espanya semblen contradir-se.
Aquesta sensació que Sánchez entoma l’últim round (abans d’iniciar el periple internacional que ja fa temps que prepara, és clar) hauria de ser analitzada pel PP. No fos cas que accedir al poder esdevingui un caramel enverinat on de nou trobin oportunitat la indignació i el rupturisme de l’estil del que es va anar covant a partir de la reforma estatutària.