Més enllà de la pluja

Ha tor­nat a ploure! Bona notícia per a les nos­tres comar­ques. L’aigua con­ti­nua essent un bé pre­uat que cal pre­ser­var, cui­dar, res­pec­tar i vene­rar. Però sem­bla que la Mare Natura ens dona una treva, com a mínim dins dels nos­tres neguits. Així i tot, no hem arri­bat al final de la crisi. L’estiu s’albira com un dels més calo­ro­sos dels que mai hem vis­cut. Les reser­ves d’aigua encara són escas­ses i les mane­res de ges­ti­o­nar-les encara ho són molt més. Ho tenim clar? S’estan fent inver­si­ons a corre-cuita per dei­xar l’aigua de mar sense sal i fer molt més neta la que abo­quem a les cla­ve­gue­res per poder-la tor­nar a fer ser­vir. Però tots aquests esforços no garan­ti­ran que l’estiu no sigui un infern a les ciu­tats. El crei­xe­ment urbanístic dels nos­tres cen­tres veïnals, apli­cant cri­te­ris de ciment i de ferro, ha con­ver­tit els car­rers i les pla­ces en forns absents de pie­tat. Les dar­re­res elec­ci­ons ens han abo­cat a escol­tar pro­pos­tes bui­des de con­tin­gut i sense massa recor­re­gut real d’imple­men­tació. Par­lar de refu­gis climàtics o de con­ver­tir les ciu­tats en refu­gis verds pro­voca piu­la­des a les xar­xes soci­als, car­re­ga­des de mis­sat­ges gran­di­loqüents en les for­mes, i buits de con­tin­gut. Mira què fan a altres ciu­tats d’Europa! Mira què fan a no sé quin ter­ri­tori d’aquí a prop o d’allà lluny! Com si aques­tes fos­sin idees que aca­ben de des­co­brir la peni­cil·lina o la sopa d’all. Quan, des de fa molts anys, les asso­ci­a­ci­ons de natu­ra­lis­tes de casa nos­tra, els movi­ments de defensa del ter­ri­tori i els acti­vis­tes d’exte­rior, i no els qui ho fan des del sofà de casa, avi­sen, pro­po­sen i, sobre­tot, es mullen en les seves pro­pos­tes. Que cal crear refu­gis climàtics? Ja ho sabem de fa temps! Coi, posem-nos-hi! Que cal bus­car refe­rents ter­ri­to­ri­als que ens pas­sen la mà per la cara? Doncs siguem valents i apre­nem-ne! Per exem­ple, Vitòria fa anys que tre­ba­lla en una ane­lla verda que con­ver­teix la ciu­tat sen­cera en un veri­ta­ble refugi climàtic. I és un acord de totes les per­so­nes que com­par­tei­xen la ciu­tat, polítics de tots els colors i tot­hom qui par­ti­cipa en el tei­xit social, econòmic i cul­tu­ral de la ciu­tat. Ningú en té dub­tes. D’això, en diuen con­sens. Aquest ha de ser, sense massa dub­tes, el ter­ri­tori gironí que volem per al 2050. I més enllà.