Més enllà de la pluja
Ha tornat a ploure! Bona notícia per a les nostres comarques. L’aigua continua essent un bé preuat que cal preservar, cuidar, respectar i venerar. Però sembla que la Mare Natura ens dona una treva, com a mínim dins dels nostres neguits. Així i tot, no hem arribat al final de la crisi. L’estiu s’albira com un dels més calorosos dels que mai hem viscut. Les reserves d’aigua encara són escasses i les maneres de gestionar-les encara ho són molt més. Ho tenim clar? S’estan fent inversions a corre-cuita per deixar l’aigua de mar sense sal i fer molt més neta la que aboquem a les clavegueres per poder-la tornar a fer servir. Però tots aquests esforços no garantiran que l’estiu no sigui un infern a les ciutats. El creixement urbanístic dels nostres centres veïnals, aplicant criteris de ciment i de ferro, ha convertit els carrers i les places en forns absents de pietat. Les darreres eleccions ens han abocat a escoltar propostes buides de contingut i sense massa recorregut real d’implementació. Parlar de refugis climàtics o de convertir les ciutats en refugis verds provoca piulades a les xarxes socials, carregades de missatges grandiloqüents en les formes, i buits de contingut. Mira què fan a altres ciutats d’Europa! Mira què fan a no sé quin territori d’aquí a prop o d’allà lluny! Com si aquestes fossin idees que acaben de descobrir la penicil·lina o la sopa d’all. Quan, des de fa molts anys, les associacions de naturalistes de casa nostra, els moviments de defensa del territori i els activistes d’exterior, i no els qui ho fan des del sofà de casa, avisen, proposen i, sobretot, es mullen en les seves propostes. Que cal crear refugis climàtics? Ja ho sabem de fa temps! Coi, posem-nos-hi! Que cal buscar referents territorials que ens passen la mà per la cara? Doncs siguem valents i aprenem-ne! Per exemple, Vitòria fa anys que treballa en una anella verda que converteix la ciutat sencera en un veritable refugi climàtic. I és un acord de totes les persones que comparteixen la ciutat, polítics de tots els colors i tothom qui participa en el teixit social, econòmic i cultural de la ciutat. Ningú en té dubtes. D’això, en diuen consens. Aquest ha de ser, sense massa dubtes, el territori gironí que volem per al 2050. I més enllà.
