En Gustavo, sota l’àngel
Fa molts anys, un nen que en tenia set o vuit ens va obrir a una colla de gent interessada les portes i els accessos més recòndits de la catedral de Girona. El vailet encara no aixecava un pam de terra, havia de grimpar pels graons, de tan alts com se li feien. Però amb quin ànim els pujava! De cop, tots quiets. Estirava la màniga del qui li anava al darrere i li assenyalava un punt de la fosca murada: –Mira, una marca del picapedrer! Després, una altra estirada de braç: –Mira, batalls de les campanes! I aquí una altra: –Mira, una clau de volta! I mira aquí, un forat per ventilar... Ens va dur per l’estret corredor del trifori perquè contempléssim la grandiositat de la nau i el detall dels ganxos per penjar els domassos en dies assenyalats. Res no li era estrany. El seguíem bocabadats per les golfes, caminant a trenta-cinc metres per damunt de la planta de la nau, trepitjant les arcades gòtiques en comptes de contemplar-les per sobre del cap. Fins que vam abraçar l’àngel de la cúpula... Suposo que a l’hora de sopar devia endur-se una bona reprimenda dels seus pares... Aquell nen era el fill dels campaners, es diu Gustavo Torres i avui és el gerent de la catedral. Després de passar la infància vivint-hi –en unes estances a prop de l’àngel–, avui continua vivint-la intensament. I a la guspira d’aquells ulls engrescats per la joguina –la joguina més gran que pot tenir un nen– ara s’hi afegeix el coneixement profund d’allò que explica, la solidesa de criteri i la passió pels misteris litúrgics. Llegeixo en un tractat que hi ha laics cristians que viuen la litúrgia com a “culmen et fons del seu compromís”. La font i la culminació. No he conegut mai cap estudiant, cap llicenciat, ni doctor ni catedràtic que m’hagi fet comprendre millor l’urbanisme, l’arquitectura, la sociologia i, sobretot, els misteris cerimonials que conformen la història d’un monument religiós. Repetir aquella visita ja és impossible perquè les autoritats civils i eclesiàstiques n’han prohibit els accessos per seguretat. I, és clar, tampoc no hi ha cap nen entremaliat per transgredir les ordres d’amagatotis. Però des de la planta de la nau, sense guiar ningú per les entranyes, en Gustavo Torres continua fent entranyable la catedral de Girona. –Què vols, visitant? Per què m’estires la màniga? –Mira, un mestre!
