Sumar per por

Yolanda Díaz final­ment s’ha sor­tit amb la seva. El seu pro­jecte Sumar ha aca­bat engo­lint Podem i ha arros­se­gat tot un gra­pat de for­ma­ci­ons polítiques sobi­ra­nis­tes i pro­gres­sis­tes cap a la seva ombra. L’apor­tació d’aquesta nova marca, ara per ara, no sem­bla que sigui ideològica, sinó que tot fa pen­sar que la seva cre­ació res­pon exclu­si­va­ment a les diferències de caire per­so­na­lista. El veto a Irene Mon­tero, la cara més visi­ble de Podem, i la iden­ti­fi­cació pri­va­tiva de la coa­lició amb la imatge de Díaz i el seu som­riure impos­tat són dos ele­ments que ens aju­den a enten­dre cap on van els trets. La pui­xança con­ser­va­dora obser­vada a les dar­re­res elec­ci­ons muni­ci­pals, l’auge de l’extrema dreta i la imme­di­ata con­vo­catòria d’elec­ci­ons per part de Pedro Sánchez han estat el cop de sort defi­ni­tiu per a Sumar. De sobte, la pos­si­bi­li­tat de pre­sen­tar una esquerra frag­men­tada en aquest con­text advers ha des­fer­mat uns movi­ments centrípets cap a unes noves sigles que encara ho tenien tot per demos­trar. S’ha aca­bat el debat i ha gua­nyat el xan­tatge. El temor de que­dar fora de la par­tida, només podent ana­lit­zar la rea­li­tat a par­tir d’elu­cu­bra­ci­ons i intuïcions, ha bene­fi­ciat el nou arte­facte. Els resul­tats quan­ti­ta­tius de l’ope­ració no els sabrem fins després de les elec­ci­ons del 23 de juliol. Els qua­li­ta­tius, en canvi, ja els podem començar a pre­fi­gu­rar i no són gens engres­ca­dors: que hagi aca­bat fruc­ti­fi­cant un movi­ment basat en l’ego­cen­trisme i impul­sat per la por no pot ser, de cap manera, una bona notícia. Vist des d’aquí, a més, que par­tits sobi­ra­nis­tes com Més o Com­promís aca­bin sot­me­tent-se, amb més o menys inten­si­tat, als desig­nis d’una orga­nit­zació que té la seu al barri de Bellas Vis­tas de Madrid, és clara­ment un retrocés. L’ene­mic que es diu voler com­ba­tre amb aquest invent ja s’ha endut tres victòries: més cen­tra­lisme, menys raci­o­cini i més uni­for­mi­tat.