Colau, Colau, Colau!

No arribo a poder qualificar què és el que s’ha de tenir per proposar un any d’alcaldia a Maragall (el primer) quan en la darrera negociació n’hi vas fotre quatre de la manera com els hi vas fotre i gràcies a un pacte de la naturalesa del pacte amb què els hi vas fotre, i amb qui els hi vas fotre. Una cosa és que Maragall s’hagi empassat el que s’ha empassat per ERC, i l’altra és voler fer-li la clenxa al mig i en públic. La lideressa havia dit que no estava tot perdut i que es podien trobar propostes imaginatives, i alguns palmeros encara li han trobat que el repartiment del mandat entre tres alcaldes ho era, d’imaginatiu. Però era una proposta de pena, lluny del més mínim sentit del ridícul i del més mínim sentit de la vergonya, i per això ha triomfat com ha triomfat. Tampoc arribo a poder qualificar l’habilitat política de presentar la proposta en què has dipositat les darreres esperances en un programa de ràdio, abans de dir res als potencials socis, com va fer Ada Colau. I com a súmmum de la meva incapacitat per poder qualificar propostes i actituds hi ha l’explicació de Joan Mena a la col·locació de la madrilenya Verstrynge a la llista del Congrés per Barcelona. Imposada pels mateixos que veten Montero i Echenique, Joan Mena es trepitja el sentit del ridícul i el de la vergonya amb la mateixa gràcia que Colau, i assegura que no és cap cacicada centralista. Són els catalans que mostren “generositat amb Madrid”. Ha dit.