La gran enganyifa

L’opressor no seria tan fort si no tingués còmplices entre els mateixos oprimits, va escriure Simone de Beauvoir. He pensat molt en aquesta frase aquests darrers anys i, malauradament, em venen al cap molts exemples que ara no venen al cas i que segurament són els mateixos que en algun moment també vostès han valorat. Com es poden imaginar, hi he tornat a pensar en les darreres eleccions, que podríem resumir en dues paraules: mediocritat i enganyifa. Res de nou. La primera enganyifa són els pactes. Des d’almenys un pacte PSOE-Vox a Espanya, fins a un catàleg variat de pactes inexplicables a Catalunya, començant pel segon pacte contra natura i tercera operació d’estat contra l’independentisme a Barcelona on, un cop més, s’ha demostrat que tant per a la dreta com per a l’esquerra espanyola, incloent la més radical, más vale una España roja que rota. Ho va recordar sense cap mena de pudor l’exministre Fernández Díaz; ho va dir, a la seva manera personalista, en Manuel Valls, orgullós d’haver deixat “empremta” durant el seu breu i vergonyós pas per la política a la seva ciutat natal; ho va deixar clar Pedro Sánchez, molt content de la seva maniobra i del seu pacte amb els comuns i el PP contra el guanyador de les eleccions i, com sempre, els comuns van negar el que havien acabat de fer i era evident als ulls de tothom, donant la culpa a ERC i fent una cortina de fum amb la reivindicació d’un referèndum que ja hem fet, i que els seus socis de Sumar i el mateix govern espanyol ja els han dit que ni parlar-ne. I com a colofó, segons Sociometría, un 75% d’espanyols aproven l’estafa de Barcelona. Desconec quin és el capteniment dels votants del PSC i dels comuns davant aquesta farsa. El dels del PP, me l’imagino.

Si obrim el focus a Catalunya, el fet és que, mentre els tres partits independentistes es barallaven, amb excepcions com la de Girona o Barcelona, els partits unionistes tenien un objectiu comú: evitar donar oxigen a un alcalde sobiranista, per moderat que fos. I això ens hauria de recordar que mentre no siguem capaços de posar-nos d’acord en alguna cosa bàsica, per mínima que sigui, no arribarem enlloc. Sí, ens han estafat, però no hem d’oblidar que ara la pilota és a les nostres mans i que tenim una oportunitat el 23-J. La sabrem aprofitar? De moment ho dubto. Els polítics, temorosos de perdre el seu modus vivendi, demanen desesperadament el vot i entre la ciutadania hi ha el gran dubte de si votar per por, abstenir-se o votar nul. És a dir, cap estratègia unitària amb un objectiu comú a llarg termini. Com sempre, la miopia condueix a un curt-terminisme eixorc.

La pregunta que fa temps ens hauríem hagut de fer és: què hi anem a fer a Espanya? Quins resultats hem obtingut? La utopia de transformar Espanya em sembla que està més que demostrat que és una distòpia per no dir un acte d’humiliació. Espanya ni vol canviar ni canviarà. Reaccionem i deixem de posar-nos en el paper de maltractats segrestats per la dependència del maltractador. Quan volem, ho fem, com ja s’ha demostrat aquests darrers anys. Tot plegat és difícil perquè només cal analitzar els pactes per desesperar-se. Tant Junts com ERC recorren als socialistes per barrar-se el pas mútuament en diversos ajuntaments i a les diputacions de Lleida i Tarragon,a malgrat fer crides a la unitat. El resultat és, quasi bé sempre, regalar l’alcaldia al partit que diu que si s’hagués aplicat el 155 a primers de setembre del 2017 ens hauríem estalviat moltes coses; és a dir, el PSC, el partit liderat per Salvador Illa, l’autor d’aquestes paraules. Pel que fa a la CUP, tampoc s’allibera de la incoherència, a Sant Celoni, per exemple, on amb el seu pacte amb el PSC ha foragitat de l’Ajuntament Junts, la llista més votada que hi governava des de feia vuit anys amb el suport d’ERC.

La meva intenció no és desanimar ningú perquè jo no ho estic, de desanimada. Simplement, denunciar i fer evident que hem arribat a un camí sense sortida que, si no l’aturem, només fa que submergir-nos en un embolic cada vegada més gros. D’alguna manera hem de dir prou a aquesta bogeria que només s’explica a causa de la mediocritat dels nostres polítics. Potser ja seria hora que en triéssim d’altres, o que si encara no hi són, i mentre esperem que en surtin de nous, perquè ho faran, trobem la manera de fugir del cabdell on ens han tancat. D’un temps ençà, a Catalunya només guanyen els perdedors, no els que realment han guanyat. Tot un símptoma i un avís. El 23-J tenim la possibilitat de capgirar-ho, i de moment jo només veig un camí, l’abstenció activa, que, diguin el que diguin, en la nostra situació també és una manera de votar.