‘Valencia’ i Perpinyà

No he vingut, deu me’n guardi, a defensar la salut del català a la Catalunya del Nord. Fa poc, vam veure com la justícia francesa ni tan sols deixava celebrar els plens en la llengua pròpia d’alguns municipis. Des del tractat dels Pirineus, el poder emanat de París i tota la França jacobina només tenia un objectiu a les seves comarques catalanes: la substitució absoluta d’una llengua, la nostra, per la seva amb estratègies que molts protagonistes, historiadors, escriptors i filòlegs han considerat un homicidi cultural en tota regla.

Malgrat aquesta persecució de més de 350 anys, el català encara no és mort i, ai las, ha revifat per una cosa tan nostrada com el calé. Veig que els joves s’esforcen a parlar-lo als ciutadans del Principat ni que sigui per al propi benefici d’un comerç o d’una empresa. I ho fan amb un deix d’orgull, demostrant que parlen dos, tres o quatre llengües. Totes les que calgui. Estan a milions d’anys llum de fer allò que estem veient aquests dies en molts altres indrets dels Països Catalans: l’odi com a mesura de protecció de la teva pròpia parla. Vox s’està emportant la medalla d’or, però la llavor la van plantar polítics de molts altres partits, també del PSOE.

L’anticatalanisme també és això: destruir per terra, mar i aire el català en qualsevol altre indret on es parli. És vist com un virus que convertirà en Puigdemont aquell que l’aprengui, encara que sigui un votant del PP a la Franja. D’aquí ve que mentre al Rosselló cada vegada veiem més en la retolació dels municipis el nom oficial en francès i el nom diguem-ne original en català, a València han destruït només per començar l’accent de la capital i ens avisen d’un reguitzell de mesures per espanyolitzar-ho tot.

Han accelerat tant, de fet, que la idea regionalista i folklòrica de gaudir d’un idioma propi diferent al català, el valencià, pot saltar també pels aires. Només llibertat, castellà, imperi espanyol, exèrcit i Borbons, com a Xàtiva el 1707.