Buxadé i Garriga, dos catalans liderant Vox

L’anunci del fins ara portaveu de Vox al Congrés i fundador del partit, Iván Espinosa de los Monteros, que no recolliria l’acta de diputat, confirma el poder absolut aconseguit per Jorge Buxadé, vicepresident primer, i Ignacio Garriga, secretari general. Decisió d’Espinosa que no ha sorprès, després que fos apartat fa dos mesos del comitè d’acció política, òrgan que pren totes les decisions. I diputats situats en l’anomenada ala liberal del partit que ell liderava, com Víctor Sánchez del Real o Rubén Manso, responsable de la política econòmica, van ser exclosos de les llistes per al 23-J. Canvis que no signifiquen exactament que Abascal aposti pel sector falangista liderat per Buxadé enfront de l’ultraliberal d’Espinosa, perquè uns mesos abans qui va ser apartat del comitè d’acció política i fet cessar com a secretari general va ser l’exfalangista i també fundador del partit, Javier Ortega Smith.

Els canvis constaten com Vox, que segons el seu manifest fundacional naixia com un partit ultranacionalista espanyol que volia renovar la política i donar veu als militants, ha esdevingut un ens totalment piramidal que absorbeix bona part de les subvencions dels parlaments autonòmics i ajuntaments, en el quals els afiliats, regidors i diputats no hi pinten res. I coherentment amb el model polític autoritari al qual aspira, ha concentrat tot el poder en un búnquer nomenat per Abascal, qui per cert l’última elecció seva com a president del partit els militants ja no van poder votar-lo. Perquè de la mateixa manera que els estatus actuals de Vox han suprimit les primàries per escollir els candidats a les eleccions i també s’han suprimit les primàries per nomenar presidents provincials, que ara són triats des de Madrid, ningú no va revalidar Abascal fa tres anys com a màxim líder, ja que els estatuts ara diuen que si només una candidatura obté els avals per presentar-se, aquesta queda automàticament proclamada. I el mètode i terminis per recollir-los fa impossible que n’hi hagi cap més a part de l’oficialista. Abascal ho té tot ben lligat. Vox té la fundació Disenso, a la qual ha traspassat 5 milions d’euros els últims dos anys, i els estatuts d’aquesta diuen que el president vitalici de Disenso és Abascal.

Vox és un partit que va sortir de la irrellevància mediàtica gràcies al picar pedra de l’ara també defenestrat Ortega Smith al jutjat 13 de Barcelona, el TSJC, l’Audiencia Nacional i el Tribunal Suprem contra l’independentisme català. I ara, amb un Abascal blindat per sempre que vol semblar que es manté al marge de les disputes i errors, dos catalans, Jorge Buxadé i Ignacio Garriga, tots dos de l’Opus Dei i que no amaguen enyorança a l’Espanya de fa cinquanta anys, gestionen el dia a dia del partit. Un partit que, a diferència del de Meloni o Le Pen, que diuen que tenen uns enemics principals que són de fora –la immigració i Brussel·les–, considera que els seus principals enemics són de casa i hi són a dins. El separatisme que cal il·legalitzar i empresonar i l’estat autonòmic que cal derogar.