El luxe de menjar peix

El meu avi Gas­par era pes­ca­dor a Palamós i el que m’ha arri­bat d’ell és que, quan ana­ven en mar, si s’engan­xava alguna lla­gosta a la xarxa era pro­ba­ble que, a falta de sor­tida comer­cial fàcil per al crus­taci, acabés a l’olla de l’avi, que era el cui­ner a bord. El seu fill, també Gas­par, es va tirar al mar fins als 80 anys a fer mus­clos, uriços, ostres o a enfi­lar sards i pagells amb el fusell en plena Costa Brava cen­tre. Alguns tecs memo­ra­bles els vaig fer gràcies a ell... i a costa de l’àcid úric, un mal que patim tots en línia de des­cendència directa de l’avi. Ja fa uns anys que m’explica que una mena de llot grisós i fas­tigós cobreix aquell fons marí ric i aco­lo­rit d’anys enrere. Ni ras­tre de mus­clos ni ostres, i si en tro­bes­sis en algun racó ama­gat, ni se t’acu­deixi obrir-los i men­jar-te’ls sense depu­rar. L’acti­vi­tat humana ali­ena a la natu­ra­lesa del Medi­ter­rani és res­pon­sa­ble del canvi d’aspecte del fons marí, i també de la pressió sobre els bancs de pesca. Però ni aquesta pressió ni la política de vedes, ni la cai­guda de cap­tu­res ni l’incre­ment de cos­tos ni de la demanda, expli­quen que el preu del peix s’hagi dis­pa­rat expo­nen­ci­al­ment, des de la més ele­men­tal sar­dina fins a una excep­ci­o­nal orada de dos qui­los. Pre­gun­tes aquí i allà i les res­pos­tes de tot­hom sem­pre miren cap als altres. Però l’únic tan­gi­ble és que vas al mer­cat i pel preu d’un llo­barro cap­tu­rat a mar obert fa un parell d’anys ara amb prou fei­nes tens dret a un que s’ha criat en un tan­cat. I així en tot, fins a l’extrem que algun peix d’escata s’apropa al preu de gam­bes, esca­mar­lans, llo­bre­gants i lla­gos­tes d’aquí, que ja fa escan­da­lit­zar els nos­tres –i més rics– veïns cata­lans del nord.

Anar a la pei­xa­te­ria i no dei­xar-hi 50 euros és missió impos­si­ble i la majo­ria d’eco­no­mies fami­li­ars no resis­tei­xen aquesta sag­nia. Tocarà men­jar peix de pis­cina, o com­prar-lo al super­mer­cat –de l’altra punta del món, és clar– o con­ge­lat. I després serem acrítics amb les cam­pa­nyes de quilòmetre zero que només poden seguir els rics. És clar que qui no es con­forma és perquè no vol i sem­pre ens que­darà el con­sol que hi ha peix més salu­da­ble que el d’un mar tan brut com el nos­tre.