mirades
Jordi Grau
Coses que em costen d’entendre
Quan no et volen entendre quan demanes o quan imposen normes com no pagar per separat
Em va passar en un bar al qual vaig habitualment i en què sempre m’he sentit més o menys ben tractat. I em va fer emprenyar perquè la mateixa persona que ens va venir a fer la comanda m’havia atès en d’altres ocasions i no hi havia hagut mai cap problema. El cert és que era a mig matí i com que no havia esmorzat vaig demanar un cafè amb llet. Em va mirar profundament i em va respondre interrogant-me: “¿Un café con hielo?” “No, no”, li vaig respondre mantenint el català, “un cafè amb llet.” Em va tornar a mirar i va repetir: “De acuerdo, un café con hielo.” “No, no”, li vaig dir. I llavors em vaig adonar que no era que no m’entengués, era que no li sortia dels nassos voler-me entendre. I vaig decidir que no baixaria de burro i vaig tornar a fer la comanda en català. No una, sinó dues vegades més. I vaig aconseguir prendre un cafè amb llet. Però el que em costa d’entendre és com una persona que fa temps que treballa i que durant el seu torn deu atendre la majoria de gent que parla en català, feia aquell tour de force absurd i innecessari que em va fer plantejar si valia la pena tornar a aquella terrassa tan ben situada al centre de Girona. Hi tornaré i tornaré a demanar el que em plagui en català.
El tema de l’hostaleria és complicat. Especialment a l’estiu no troben gent. No vull pretendre el retorn a aquells cambrers de fa dècades, amb jaqueta i corbata, sempre atents, encara que distants, que treballaven a les terrasses. Es tracta de mantenir una relació correcta amb gent que treballa molt i a vegades està molt mal pagada. El tema de l’idioma és complicat. Hi ha una altra cosa que em molesta, però que me la guardo. Per què, quan demano un cafè, ha de venir immediatament la pregunta: “¿Solo?” A vegades et venen ganes de dir: “No, amb un plat i una tasseta, una cullereta i un sucre, si us plau.” Ja sé que a les Espanyes demanen un solo, però aquí un cafè és un cafè. Res, coses de maniàtic. A vegades et trobes gent que arriba a l’ofici i que, de bona fe, quan demanes unes olives extra a les quatre patates que et serveixen de cortesia amb una beguda, t’adverteixen: “Les hi hauré de cobrar, eh!” No és ni de bon tros mala fe. Però n’hi ha d’altres que sí que molesten i molt. La Neus Vila ja en va explicar algunes en una columna en aquest diari: que no hi hagi paper higiènic al lavabo, o sabó per rentar-se les mans o paper per eixugar-se-les. O que quan en un restaurant dius que no beus vi, t’intentin convèncer que estàs equivocat i que cal tastar-lo.
Ara se n’hi afegeix una altra, de cosa emprenyadora. Suposo que tenen dret a fer-ho, però em costen d’entendre els papers que alerten que no es cobrarà per separat. A la terrassa on ho fan, hi anem sovint un grup d’amics i fem diverses rondes de cafès, aigües o alguna cosa més. I cadascú paga una ronda. Ara no ens ho deixaran fer? Ja ho sé, que hi ha els bizum, però ells han de decidir? No ho sé, crec que el tracte amable al client està passant en alguns llocs a la història. Anirem, doncs, allà on aquest bon tracte vagi inclòs en la manera de fer dels que hi treballen, que n’hi ha molts. És com als llocs on sense avisar diuen que no tenen targeta i cal pagar en efectiu...