Avui què diràs, cabàs?

Des del 23-J, tot el que de l’entorn Puigdemont ha transcendit que es cuinava s’ha anat servint a taula i s’ha tastat. Però té poc mèrit perquè era la xocolata del lloro. Com diria l’àvia Neus, tot sumat i quatre pessetes no feia un duro. Una de les primeres adjudicacions a Waterloo va ser que Meritxell Batet no repetiria com a presidenta del Congrés. I no va repetir. Va ser un desig personal de Batet (ves quina casualitat!) expressat just dos dies abans. La segona novetat adjudicada a Waterloo va ser que tocaria a Francina Armengol presidir-lo, i no a Patxi López, i també es va complir. Ben relacionada amb Puigdemont des que cadascú va ser president del seu país, Armengol substituïa Batet hores després que es complís la tercera novetat introduïda per Waterloo. “No es fia. Es paga al comptat.” Aquell matí el govern espanyol havia notificat a la UE que volia que el català fos llengua oficial. Ahir va circular la foto de la quarta novetat cuinada a Waterloo. “Les converses les porto jo i les vull tenir amb els de dalt”, havia dit Puigdemont. Asens està nomenat des del moment 0, però si s’han vist i han dialogat, ho han fet enmig d’un silenci mediàtic sepulcral. Fins que ha anat a Brussel·les un peix gros com la vicepresidenta no hi havia constància de res. Ara tenim això, la caverna esparverada en veure el fugitiu i la vicepresidenta rient-se les gràcies. Fins aquí, bé! Comèdia, però bé! I avui, què diràs, cabàs? A escoltar toquen!